10.16.2017

Estimats repressors, us diré l’escola Dilluns, 16 d'octubre de 2017 06:00h Francesc Viadel Cultura, pensament i periodisme

Estimats repressors, us diré l’escola, la del carrer del Nou del Convent, un edifici de parets esquerdades amb un pati com el d’una presó on formàvem a toc de campana per a entrar a les aules o per a anar a la capella a resar. En aquella escola vaig aprendre coneixements molt elementals: un grapat de noms de rius i de muntanyes dibuixats en les pàgines d’un llibre prim, les províncies d’Espanya amb els seus colors, la teoria dels conjunts i el nom d’alguns planetes. Allà em van inocular, a força de disciplina, les fronteres mentals d’un món que després era incapaç de reconèixer a la casa del meu pare, jornaler i fill del poble, als carrers on feliçment passava la vida. Vivia, vivíem, sens dubte, a cavall de dos mons. El nostre món i aquell altre un poc o un molt com de mentida el qual no hi havia manera de connectar amb els nostres jocs, amb la nostra llengua, amb els nostres paisatges i afectes.
Us diré, però, també l’escola de l’altra banda del riu on em va tocar llegir amb veu clara i alta el darrer discurs del general Franco... (...) Quiero agradecer a cuantos han colaborado con entusiasmo, entrega y abnegación, en la gran empresa de hacer una España unida, grande y libre. Por el amor que siento por nuestra patria os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado y le prestéis, en todo momento, el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido. No olvidéis que los enemigos de España y de la civilización cristiana están alerta. Velad también vosotros y para ello deponed frente a los supremos intereses de la patria y del pueblo español toda mira personal. No cejéis en alcanzar la justicia social y la cultura para todos los hombres de España y haced de ello vuestro primordial objetivo. Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la patria. (…). Qui m’ho havia de dir que aquelles paraules em perseguirien durant tota la vida!
I us diré aquells religiosos arribats de totes els espanyes que no sabien ni una paraula de la llengua del país i de com no hi va haver manera que ni ells, ni nosaltres, l’aprenguérem perquè la bogeria de tots els que temien els canvis es va apoderar de tot i de colp els carrers es van omplir de bròfecs violents que al crit d’Espanya i de "no mos fareu catalans" van imposar la llei del prejudici i de l’autoodi contra la saviesa de la pedagogia i la filologia, contra el diàleg serè. Del cert que aquella gent estava ben convençuda que el valencià no tan sols era una llengua de pobletans i semisalvatges sinó que, a més, encara que s’emprés per a ensenyar a sumar o restar, a la curta serviria per a injectar en el poble el verí del marxisme, del separatisme, l’odiat esperit dels catalans... Enmig d’aquell clima de por, finalment, no va ser possible ni tenir una hora per a aprendre amb dignitat el valencià amb què expressàvem i definíem el nostre univers. I així les coses, per a ocupar el temps, ens van fer comprar a cadascú de nosaltres una flauta de plàstic que bufàvem divertits fins que es feia mal el cap i ens escaldàvem els llavis.
Des d’aleshores, al meu país aquells mateixos guardes eterns de l’Espanya com Déu mana s’han esmerçat obsessivament per a confinar el valencià en la cel·la de les coses inútils i val a dir que han tingut un èxit notable. Són els membres de la mateixa confraria que intentaren ara fa uns anys a les Balears ofegar la nostra llengua en l’escola amb pretextos estúpids. Els mateixos que ara clamen per tot arreu que l’escola –juntament amb els mitjans de comunicació públics– és la culpable de l’exigència clamorosa d’una majoria dels catalans per a decidir el seu futur. Quina estupidesa.
Fa anys, estimats repressors, que digueu que a les escoles catalanes no s’hi dona de beure als nens que no ho demanen en català, que se’ls castiga durament i se’ls tracta gairebé com en un camp de presoners. Ho digueu de les escoles i dels xiquets de Catalunya, però, també dels de les Balears o dels del País Valencià amb la fúria del tarat, amb la ràbia de l’acomplexat. No us canseu de dir-ho, d’explicar-ho als diaris que no tan sols us creuen sinó que publiquen informes de part afirmant els enormes perjudicis de l’ensenyar en una llengua que no siga, vés per on, la vostra mentre s’ompliu la boca de paraules com llibertat i tolerància. Volíeu espanyolitzar els xiquets catalans i fins i tot heu intentat –amb resultats ridículs– temptar a la deserció escolar, subornant les famílies amb els diners de tothom. Heu utilitzat també, matusserament, els vostres tribunals contra l’escola, però, tampoc no se n’heu eixit amb la vostra i, aleshores, rabiosos, s’heu inventat una societat malalta que persegueix i assenyala els qui considera dissidents. Espanyolitzar, germanitzar... que malparits que són els mots quan se’ls entén en tot el seu sentit ple.
Ara, però, heu pujat l’aposta i assegureu que a les escoles ja no es conformen en torturar lingüísticament els seus estudiants de pocs anys sinó que ara s’han convertit també en centres on s’adoctrina en l’independentisme, on es persegueix als fills dels guàrdies civils i dels policies nacionals, on s’educa en la hispanofòbia ferotge, on s’ensenya el castellà. Sabeu que és mentida però això ja no importa... La vostra propaganda prepara el terreny per a escanyar un sistema educatiu pel qual el 1983 va optar majoritàriament, unànime, la societat catalana. Un sistema que només ha estat combatut per un grapat de fanàtics que després de mitja vida entre nosaltres no han estat capaços d’aprendre a dir ni bon dia. Perseguiu, és evident, acabar amb la diversitat interna, dividir Catalunya com vareu fer amb el País Valencià per a evitar potser el desenllaç d’una situació que vosaltres mateix heu provocat i que no té res a veure ni amb l’escola, ni amb la programació de TV3, ni amb fosques conxorxes internacionals ordides per vés a saber qui.
Ja sé que no us atrevireu a prohibir del tot el català sediciós i en rebel·lió com van fer a tot arreu Carles III, Primo de Rivera o el vostre plorat Franco, però mirareu de fer mal, tant com us siga possible.
Estimats repressors, el vostre odi em commou tant com la vostra ignorància sobre com són les nostres escoles, sobre com és aquesta societat. No enteneu res i el pitjor és que tothom, des de París a Beijing, se n’ha adonat de la profunditat del vostre drama menys vosaltres. Deixeu-ho córrer. Ningú no ho dubta ja que fracassareu.

10.14.2017

Fes socis de la Plataforma per la Llengua als teus familiars per 15 € a l'any Ajuda'ns a seguir creixent!

Ara, més que mai, et necessitem!

Gràcies al suport dels prop de 14.000 socis que ja sumem a la Plataforma per la Llengua, fa 24 anys que podem treballar en diferents àmbits per a aconseguir la normalització plena del català arreu dels territoris de parla catalana.
Malgrat tota la feina feta, encara hi ha molt camí per recórrer. Encara som molt lluny del que es podria considerar una situació normal i plenament democràtica en matèria lingüística, tal com hem demostrat en el document de les Balances lingüístiques 2017.
És per aquest motiu que volem demanar un cop més el teu suport per a seguir creixent i poder continuar amb la nostra tasca a favor de la llengua catalana i els drets lingüístics dels seus parlants. Per a fer-ho, hem creat una nova quota anual de 15 € per a aquelles persones que s’adhereixin a l’entitat com a familiars d’un soci ja inscrit.
Si aconseguim sumar molts familiars, aquesta petita aportació anual ens permetrà portar a terme grans projectes arreu del domini lingüístic!
Moltes gràcies pel teu suport i per estimar la nostra llengua.
Ser molts és tenir més força!

10.08.2017

NOTA DE PREMSA PRONUNCIAMENT D’ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ (ACPV) DAVANT DELS FETS DE L’1 D’OCTUBRE A CATALUNYA

València, 3 d'octubre de 2017

NOTA DE PREMSA

PRONUNCIAMENT D’ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ (ACPV) DAVANT DELS FETS DE L’1 D’OCTUBRE A CATALUNYA

La Junta Directiva condemna l’extrema violència de la Policia i la Guàrdia Civil i demana al Govern espanyol que escolte i respecte la veu del poble de Catalunya

L’1 d’octubre vam assistir a una jornada d’excepcional gravetat: efectius de la Policia Nacional i de la Guardia Civil van assaltar col·legis electorals de diverses poblacions catalanes i van intentar desallotjar-los i apropiar-se d’urnes i vots amb una violència extrema, i sense causa justificada, contra la població civil.
Les imatges han recorregut el món, han escandalitzat a premsa, representants polítics i Governs de tot Europa i, simplement, no tenen cap explicació des del punt de vista de les normes i pautes pròpies d’una democràcia: ahir, Espanya, va ser sinònim de vergonya a tot el món. Parlem de més de 800 ferits, alguns greus (fins i tot hi ha el cas d’un jove que ha perdut un ull per impacte de pilota de goma, l’ús de les quals, recordem-ho, està prohibit a Catalunya).
Enfront d’aquesta exhibició de violència extrema, vam veure centenars de milers de ciutadans fent cua en col·legis electorals per a exercir tranquil·lament i pacífica el seu dret al vot. I 2.262.424 vots validats (sense comptar els milers de vots emesos però segrestats per la Policia Nacional i la Guardia Civil) són, es mire com es mire, molta gent, i més tenint en compte els obstacles de tot tipus que hagué de superar la votació.
Arribats a aquest punt, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) entén que la decisió del Govern espanyol (perquè és evident que si l’actuació de la Policia Nacional i la Guardia Civil fou uniformement tan violenta, no fou per l’existència de “casos aïllats”, sinó perquè es produí l’ordre de fer ús de la força sense esperar motiu) mereix l’absoluta condemna de tothom. Qualsevol intent de redreçar aquesta situació implica que el Govern espanyol reconsidere i rectifique el seu comportament.
I corregir el seu comportament implica, al nostre entendre:
  1. Obrir una investigació imparcial de la violència exercida per les forces policíaques (com, de fet, ha demanat ja l’ONU) i dur davant dels tribunals de justícia els culpables d’actuar així contra els ciutadans que en teoria haurien de protegir.
  1. Retirar el desplegament policíac enviat a Catalunya, i actuar d’acord amb la llei: a Catalunya, les competències de seguretat pública corresponen al cos autonòmic dels Mossos d’Esquadra.
  1. Retirar també el control administratiu i financer de la Generalitat, i complir ací també la llei, respectant el Govern autonòmic i les institucions catalanes, i les competències que per llei li corresponen.
  1. Iniciar un procés de diàleg i consens amb les institucions catalanes, des del respecte als representants democràticament elegits, per tal de buscar solucions possibles, sense imposicions, amenaces ni més violència.
El Govern espanyol fa anys que no ha fet sinó perdre una oportunitat rere l’altra de consensuar una solució. Primer, es va negar a acceptar l’Estatut votat pel poble de Catalunya. Després, es negà a arribar a cap forma de pacte fiscal. I a continuació no volgué cap modalitat de votació pactada i amb valor legal. I ha acompanyat cada negació amb gestos d’humiliació al poble de Catalunya, fins arribar a l’extrem d’assaltar les seues institucions i detenir membres del seu Govern el passat 20 de setembre i, finalment, d’agredir indiscriminadament als seus ciutadans l’1 d’octubre. De manera que ara el Govern espanyol recull la tempesta d’indignació que la seua actuació irresponsable ha anat sembrant.
No és a nosaltres a qui correspon apuntar quina ha de ser la solució, però simplement no és possible continuar ignorant l’opinió majoritària del poble de Catalunya. I és exclusivament responsabilitat del Govern espanyol el fet que eixa opinió ara demane el que no hauria demanat fa una dècada. I sobre els qui recau la màxima responsabilitat de la situació actual, recau també la màxima obligació de corregir-la i consensuar una solució.

Acció Cultural del País Valencià - Octubre CCC
Carrer de Sant Ferran, 12 - 46001 València - 96 315 77 99

10.05.2017

Camino hacia el desastre de Ignacio Escolar (EL PULPITO LAICO)


Somos rehenes, todos nosotros, de un Govern y un Gobierno de irresponsables, inútiles e incendiarios

El rey Felipe VI tenía tres opciones y dos eran mejores que esta. Una era callar. La segunda, hablar para todos los españoles, también para todos los catalanes. Ha escogido la peor de todas: tomar partido sin matices por la derecha española, por el PP y Ciudadanos, con un discurso que anticipa una intervención por la fuerza en Catalunya, que cierra la puerta al diálogo, que deja fuera a la gran mayoría de los catalanes y a una gran parte de España. Ha fallado al momento histórico y a todos aquellos que aún confiábamos en que esto no terminaría en el abismo.
La situación no puede pintar peor. Nunca antes he sido tan pesimista sobre el futuro de España a largo plazo y para los próximos días. Somos rehenes, todos nosotros, de un Govern y un Gobierno de irresponsables, inútiles e incendiarios.
A un lado, unos independentistas que están convencidos de la bondad de sus actos, que anteponen la patria a todos sus ciudadanos, que llevan años preparándose para este momento, que tienen un plan claro y lo están ejecutando. Lo tienen más cerca que nunca y lo saben, y están dispuestos a que paguemos el precio.
Al otro lado, la nada. La nada con sifón y una banderita de España, esa España que ellos mismos están rompiendo. Un presidente del Gobierno que otra vez intenta convencernos de que su indolencia es estrategia y que nos conduce al desastre. Que provocó esta crisis de Estado por cicateros cálculos electorales. Que se pasó cinco años creyéndose su propia propaganda –ese suflé que bajaba–. Que este mes de tragedia ha echado gasolina al fuego con la peor gestión posible de esta crisis. Que, con tal de mantenerse en el poder, con su interés particular como único criterio, ha podrido la credibilidad de toda las instituciones que hoy deben dar respuesta a esta crisis de Estado: la Justicia, la Fiscalía, la Policía… Ayer Rajoy también empeñó la Corona en esa timba donde se juega su supervivencia personal apostando con España.
El peor desenlace parece hoy inevitable. Dentro del complejo mundo independentista estos días discutían dos alternativas: los que querían ir a la DUI y los que buscaban frenar el choque de trenes con una negociación. La respuesta del rey y del Gobierno han dado argumentos en ese debate a quienes defienden la ruptura definitiva. Tras saltarse la legalidad española, el Parlament catalán va a seguir su legalidad catalana y declarar la independencia con la ilegal ley de transitoriedad como excusa y la coartada de un supuesto referéndum en el que más de media sociedad no participó. El Gobierno responderá con el 155 y puede que también el 116: el Estado de excepción. Hacer que se cumpla ese mandato será otra cosa.
Si el movimiento independentista fue capaz de proteger decenas de miles de urnas y miles de colegios electorales, ¿cómo creen que reaccionarán para proteger a su Govern de ser detenido? La Policía, y tal vez el Ejército, intentarán ganar las calles por la fuerza. La violencia policial de este domingo será una broma comparada con lo que viene los próximos días. Si la solución que da Mariano Rajoy es la de la fuerza, ganará la fuerza porque no hay otro ejército al otro lado del Ebro. Puigdemont y el resto de líderes independentistas acabarán detenidos y la sociedad catalana –y la española– quedarán completamente rotas, tal vez de forma irreparable.
Cuando Rajoy llegó a La Moncloa, el independentismo sumaba el 11% en el Parlament. Hoy son el 48%. Cuando se vuelva a votar, su mayoría será indiscutible porque este Gobierno les ha dado toda la legitimidad, toda la credibilidad, todos los argumentos. Hoy creo que mi generación verá una Catalunya independiente gracias a Mariano Rajoy Brey. Gracias al peor presidente de la historia de España.

10.03.2017

PRONUNCIAMENT D’ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ (ACPV) DAVANT DELS FETS DE L’1 D’OCTUBRE A CATALUNYA (ACPV)

València, 3 d'octubre de 2017


NOTA DE PREMSA

PRONUNCIAMENT D’ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ (ACPV) DAVANT DELS FETS DE L’1 D’OCTUBRE A CATALUNYA


La Junta Directiva condemna l’extrema violència de la Policia i la Guàrdia Civil i demana al Govern espanyol que escolte i respecte la veu del poble de Catalunya

L’1 d’octubre vam assistir a una jornada d’excepcional gravetat: efectius de la Policia Nacional i de la Guardia Civil van assaltar col·legis electorals de diverses poblacions catalanes i van intentar desallotjar-los i apropiar-se d’urnes i vots amb una violència extrema, i sense causa justificada, contra la població civil.
Les imatges han recorregut el món, han escandalitzat a premsa, representants polítics i Governs de tot Europa i, simplement, no tenen cap explicació des del punt de vista de les normes i pautes pròpies d’una democràcia: ahir, Espanya, va ser sinònim de vergonya a tot el món. Parlem de més de 800 ferits, alguns greus (fins i tot hi ha el cas d’un jove que ha perdut un ull per impacte de pilota de goma, l’ús de les quals, recordem-ho, està prohibit a Catalunya).
Enfront d’aquesta exhibició de violència extrema, vam veure centenars de milers de ciutadans fent cua en col·legis electorals per a exercir tranquil·lament i pacífica el seu dret al vot. I 2.262.424 vots validats (sense comptar els milers de vots emesos però segrestats per la Policia Nacional i la Guardia Civil) són, es mire com es mire, molta gent, i més tenint en compte els obstacles de tot tipus que hagué de superar la votació.
Arribats a aquest punt, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) entén que la decisió del Govern espanyol (perquè és evident que si l’actuació de la Policia Nacional i la Guardia Civil fou uniformement tan violenta, no fou per l’existència de “casos aïllats”, sinó perquè es produí l’ordre de fer ús de la força sense esperar motiu) mereix l’absoluta condemna de tothom. Qualsevol intent de redreçar aquesta situació implica que el Govern espanyol reconsidere i rectifique el seu comportament.
I corregir el seu comportament implica, al nostre entendre:
  1. Obrir una investigació imparcial de la violència exercida per les forces policíaques (com, de fet, ha demanat ja l’ONU) i dur davant dels tribunals de justícia els culpables d’actuar així contra els ciutadans que en teoria haurien de protegir.
  1. Retirar el desplegament policíac enviat a Catalunya, i actuar d’acord amb la llei: a Catalunya, les competències de seguretat pública corresponen al cos autonòmic dels Mossos d’Esquadra.
  1. Retirar també el control administratiu i financer de la Generalitat, i complir ací també la llei, respectant el Govern autonòmic i les institucions catalanes, i les competències que per llei li corresponen.
  1. Iniciar un procés de diàleg i consens amb les institucions catalanes, des del respecte als representants democràticament elegits, per tal de buscar solucions possibles, sense imposicions, amenaces ni més violència.
El Govern espanyol fa anys que no ha fet sinó perdre una oportunitat rere l’altra de consensuar una solució. Primer, es va negar a acceptar l’Estatut votat pel poble de Catalunya. Després, es negà a arribar a cap forma de pacte fiscal. I a continuació no volgué cap modalitat de votació pactada i amb valor legal. I ha acompanyat cada negació amb gestos d’humiliació al poble de Catalunya, fins arribar a l’extrem d’assaltar les seues institucions i detenir membres del seu Govern el passat 20 de setembre i, finalment, d’agredir indiscriminadament als seus ciutadans l’1 d’octubre. De manera que ara el Govern espanyol recull la tempesta d’indignació que la seua actuació irresponsable ha anat sembrant.
No és a nosaltres a qui correspon apuntar quina ha de ser la solució, però simplement no és possible continuar ignorant l’opinió majoritària del poble de Catalunya. I és exclusivament responsabilitat del Govern espanyol el fet que eixa opinió ara demane el que no hauria demanat fa una dècada. I sobre els qui recau la màxima responsabilitat de la situació actual, recau també la màxima obligació de corregir-la i consensuar una solució.
 
Acció Cultural del País Valencià - Octubre CCC
Carrer de Sant Ferran, 12 - 46001 València - 96 315 77 99

Vergüenza y desgarro de Javier Arocas (El Pulpito Laico)

Cómo hemos llegado a esto, a este desgarro civil, a esta frustración democrática. La respuesta de Belmonte es inapelable: degenerando. No hay talento, no hay sesera en nuestros políticos. Uno podría decir que sí que la hay, que los unos y los otros tienen un plan, su plan, su mejora electoral, pero no puede ser, son simplemente unos indecentes, unos inútiles y cobardes.

No hay estatura política, ni en los de hoy ni en los que se consideran propietarios de la Transición, escondidos en sus cómodas posiciones privilegiadas y comilonas capitalinas, quién sabe si hoy en la gusanera de Miami. Son políticos mediocres para este pueblo atrasado; en Escocia, Québec o en cualquier otro rincón del orbe civilizado serían corridos a escobazos .

Para qué han servido estos últimos cuarenta años, cómo hemos llegado hasta aquí entre golpes televisados, palos, coces, cargas. Imágenes de brutalidad  policial o de ira contra ellos a pedrada limpia. Con razón no te quieren, vecino Machado. Cuantas décadas para que en los despachos y en las tabernas la moneda corriente sea el insulto y la barbarie, se canten himnos fascistas y recurramos a la performance  televisada para que otros nos vean, se avergüencen y quizá nos ayuden a resolver lo que por nosotros mismos no somos capaces. Unas nuevas brigadas internacionales de aire fresco democrático que aquí no acaba de insuflar nuestros pulmones.

No nos merecemos estos políticos, pero tampoco estas tabernas, ni estos fiscales, ni estos jueces, ni estos medios y sus directores, ricos y profesionales de la Transición y del orden que los hace unos privilegiados en este mundo cada día más precario; ni estos policías, que van jaleados a por ellos, por poco salario y peores condiciones, con una reputación quizá perdida para siempre. Antes se arreglaba cambiando el gris del uniforme pero ahora...

La democracia es confianza y el domingo, tal vez, se ha perdido para siempre. Y lo peor es que el jefe ni se inmuta, el máximo responsable no da la cara, su oposición menos, cobarde como él y cagona. Mañana la prensa deportiva se hará eco de algunos partidos menos, suspendidos o de solatera, y eso quizá nunca nos lo perdone el del puro. Tiemblen.

Dice el Gobierno que ha desbaratado el referéndum. Un referéndum que antes decía que no habría y que no tendría validez. A palos y trompás. Sin política, sin talento, sin sesera, dejando los caminos intransitables. Ya no hay sitio para los que queríamos diálogo, ya todos somos malditos, para los unos y para los otros. Que se peguen, a por ellos, que luego vendrán a por  todos. A mil y pico el pelotazo y sin equiparación salarial, veréis. En el fondo, lo han desbaratado todo, unos y otros, ya queda poco del sueño y espero que de los vividores de la Transición y de sus profesionales, menos. Confío en Kuhn y que sea verdad que a cada cambio de paradigma, anteceda una convulsión. Así sea.
Lejos quedan aquellos días en los que catalanes y andaluces, con nuestras banderas, jugábamos a ser demócratas y por La Rambla cantábamos Llibertat, amnistía i estatut d'autonomia, bilingües perdíos y hermanos de sangre e ilusiones. Ya nos queda poco que cantar, además no sé, pero hoy no dejo de pensar en aquellos días , Caminito de la obra, con Joan Manuel, hermano, que estarás sufriendo:

"Escampa en una Vanguardia la fiambrera
Y se festeja con media botella de Priorato
Y se calienta con sol y permanganato.
Y arrempenchao en la sombra duerme la siesta
Soñando con hacerle, a su capataz, la vaca
y que gane fuera er Beti y el Barça en casa"
Qué fracaso, qué derrota más estrepitosa, qué indigencia democrática