1.28.2006

Dissabte: dia de neu i fred (almenys al meu poble)

Fa uns dies a la classe de Tutoria amb el 1r B (de l’Ausiàs March) estàvem decidint quin llibre llegir aquesta segona avaluació. Un estudiant (Ramonet) em va dir que havia llegit un llibre d’una tal Melissa P. i que li havia agradat. És el que diuen si el llibre els fa trontollar (cadascú que entenga el que vulga). Havia llegit alguna cosa sobre el llibre però no me’n recordava quasi de res. I parlant, hi vaig caure. Es tractava de l’autora (el seu nom ningú no el sap o diuen no saber-lo) que ha remogut cel i terra a Itàlia.
Un vegada a casa, escric a Google el nom i, de seguida, bo, millor feu-ho i vore-ho què passa.
I aquest és el llibre proposat de lectura per a aquesta avaluació. Això sí, amb autorització del pare i/o la mare de l’alumne/a.
Per tal de fer-vos entrar ganes de llegir-lo us pose algun fragment del llibre.

“M’ha aferrat per les espatlles i m’ha fet girar, m’ha escrutat atentament i ha exclamat:
-Però com collons t’has vestit?
-Vés a la merda, Daniele –li he contestat, ferida una altra vegada.
Ha sonat el telèfon i ell ha eixit de l’habitació per agafar-lo. No sentia bé el que deia, només paraules apagades i rialles ofegades. En un moment concret he sentit:
-Espera un moment. Aniré a veure-la i ja et diré el què.
Aleshores ha tret el nas per la porta, m’ha mirat, ha tornat al telèfon i ha dit:
-Està dreta al costat del llit, amb les mans a la butxaca. Ara me la passe per la pedra i t’ho explique. Adéu. (pàg. 30)

“Ens deteriorem, diari, les guerres ens maten, els terratrèmols ens destrossen, la lava ens engoleix i l’amor ens traeix. I tampoc no som immortals, tot i que això potser està bé, oi?
Ahir les pedres de Polifem ens van mirar mentre ell es movia convulsament sobre meu, sense importar-li que jo tremolés de fred ni que mirés cap a una altra banda, on la lluna es reflectia a l’aigua.” Pàg. 35-36)

“En Roberto ha aparegut per darrere, m’ha fet girar i m’ha besat amb tota la llengua. Aquest petó m’ha fet una mica de fàstic; no s’assemblava gens als de Daniele. Em transmetia la seua saliva, que se m’escolava una mica pels llavis. (…)
-No pots encendre els llums? –li he preguntat mentre em besava al coll.
-No, m’agrada més així.
M’ha deixat al llit, gran; s’ha agenollat davant meu i m’ha ... » (pàg. 51)

La fitxa del llibre és :
Melissa P. Cent cops de raspall abans d’anar a dormir, Editorial Columna.

Bo, de moment, ja n’hi ha prou. Ah, per cert al meu poble neva: tot és bonic...

Fins una altra.

1 comentari:

DE TOT UN POQUET ha dit...

gràcies per la molèstia a contestar. No, crec que, amb aquest llibre, s'ho passareu bé, molt bé, ara no em faig responsable del que se'n derive de la seua lectura. I no sé ara quan és la prova pero es llig ràpidament (perquè voreu que vos interessa). Ah!, El Café de la Granota va ser una clavada de pota, l'autor té molts bons llibres. Però aquest no era el més indicat. Au, ens vorem demà