“Vós sou l’únic Sant”, hem cantat en el “glòria” a l’inici de la Missa. Ho diem aplicat a
Jesucrist: “Vós sou l’únic Sant, vós l’únic Senyor, vós l’únic Altíssim, Jesucrist”.
“L’únic Sant”. I, en canvi, avui celebrem la solemnitat de Tots els Sants; d’aquella
multitud tan gran dels qui són a la presència de Déu que ningú no pot comptar, segons
que diu el llibre de l’Apocalipsi. Parlar de “l’únic Sant” i d’una multitud de sants, no és,
germans i germanes estimats, cap joc de paraules, ni cap contradicció. Segons la
Sagrada Escriptura, la santedat és única; forma part de l’essència de Déu, del Déu que
és Trinitat. La santedat divina és immensitat, perfecció, plenitud, bonesa, amor
indefectible, justícia sense taca. I, Jesucrist, que és el Fill de Déu fet home, participa
en plenitud de la santedat divina. Per això és “l’únic sant” entre els éssers humans.
Però Déu, a través de Jesucrist, vol establir una relació d’amor amb les persones. I, a
les que s’obren a la seva gràcia, els concedeix de participar de la seva santedat. La
santedat, doncs, és única i és participada per molts. Les persones humanes podem
esdevenir santes per participació si acollim la relació d’amistat amb Déu, si ens obrim
a la seva gràcia, si procurem ser fidels a la seva aliança per mitjà de viure segons la
seva Paraula. L’inici d’aquesta relació d’amistat és la incorporació a Jesucrist que ens
és donada pel baptisme, i que continua en el procés d’identificació amb el Senyor que
ens permeten de fer els sagraments i la lectura orant de la Paraula de Déu.
Entre els qui s’obren a aquesta aliança, que és donadora de vida divina, hi trobem
diversos tipus de santedat. Hi ha una santedat heroica, com la de Santa Maria, la Mare
de Déu, com la de sant Benet o sant Francesc d’Assís, la beata Teresa de Jesús o de
sant Joan de la Creu, o, encara, la dels màrtirs antics i nous, entre els quals es
compten el grup de germans de la nostra de comunitat beatificats recentment. En
aquesta casos, segons la manera de ser de cadascú i les circumstàncies històriques
en les quals van viure, hi ha una donació radical i total a Déu, un amor
extraordinàriament intens a Jesucrist, una existència lliurada als altres fins al final; hi
ha, també, una fidelitat a prova de la foscor i la sequedat espiritual que es pot
experimentar, com en el cas de la beata Teresa de Calcuta. Però no tothom està cridat
a aquests cimals. Hi ha una santedat més a peu pla. El Papa Francesc, seguint la
divisió sociològica que se sol fer de les classes socials, l’anomena la “classe mitjana
de la santedat”. “Classe mitjana” no vol pas dir que es tracti d’un tarannà mediocre
perquè no hi hauria santedat; amb aquesta expressió es refereix a la fidelitat
perseverant en les coses grans o petites de cada dia. D’aquesta “classe mitjana de la
santedat”, tots en podem formar part perquè consisteix a viure de cara a Déu i a fer bé
les coses de cada dia (cf. Entrevista a “La Civiltà Cattolica”, setembre 2013). He dit
que tots en podem formar part, d’aquesta “classe mitjana”; però és més d’acord amb el
missatge evangèlic, dir quer tots estem cridats a aquesta santeddat, Déu l’espera de
nosaltres, els batejats, quan no hem rebut la vocació a la santedat heroica. El Papa
posa alguns exemples de la “classe mitjana de la santedat”: els pares que pugen
curosament els seus fills i n’afronten amb coratge les dificultats, els qui treballen a
consciència per portar el pa a casa, els malalts que accepten la seva malaltia i en fan
ofrena, els sacerdots ancians que, tot i les ferides de la vida que poden haver rebut,
mantenen el somriure i tenen pau en el cor perquè han servit el Senyor tan bé com
han sabut, els religiosos i les religioses que treballen cada dia per fer comunitat amb
els germans o germanes i es donen generosament al servei dels altres (cf. ibídem). I
podríem ampliar els exemples pensant en els qui ajuden els altres amb discreció per
no fer-se veure ni humiliar els qui reben l’ajuda, els que no malparlen dels altres, elsjoves que han descobert Jesucrist i volen ser-li fidels i, sense complexos, el volen fer
conèixer als seus companys. I tantes altres formes que pot prendre la santedat en la
vida ordinària. Aquesta santedat de “la classe mitjana”, comuna, de cada dia, sense
gestos esplendorosos, el Papa l’associa a la paciència d’afrontar amb fermesa els
esdeveniments i les circumstàncies difícils de la vida, i també a la perseverança a
continuar el camí cristià cada dia (cf. ibídem). Aquesta és la santedat que viu molta
gent senzilla del Poble de Déu, que sovint passa desapercebuda als ulls humans, però
mai als de Déu.
Amb l’expressió “Tots Sants” que dóna nom a la solemnitat d’avui, l’Església fa
memòria tant dels qui han viscut una santedat heroica, com dels qui han viscut la
santedat quotidiana formant part de “la classe mitjana de la santedat”. És una gran
multitud de tota nacionalitat, de totes les races, de tots els pobles i llengües, de totes
les edats. Tots participen, cadascú segons la seva capacitat, de l’única santedat de
Jesucrist. A tots els és comú l’esperit de les benaurances que hem escoltat a
l’evangeli, perquè les benaurances expliciten la santedat moral de Jesús i la proposen
als seus deixebles.
Déu és present en la vida de cada persona. I està unit vitalment a tots els batejats.
També a nosaltres. I ens invita, si més no, a formar part de “la classe mitja de la
santedat”; ens invita a la santedat quotidiana que consisteix a fer bé les coses per
amor i reverència a Jesucrist, per amor i reverència al Déu Trinitat. I ens invita, també,
a ser portadors d’esperança en el nostre món. El pla de Déu sobre cada persona, tal
com ens el presenta la solemnitat d’avui, és engrescador perquè ens indica el camí pel
qual hem d’avançar per arribar a la nostra plenitud personal i a la felicitat desitjada en
l’anhel més profund del cor. És engrescador, encara, pensar que, per bé que la història
d’algunes persones hagi pogut ser aliena al pla de santedat que proposa la Paraula
divina, Déu també és present en aquestes vides; encara que la seva existència hagi
estat molt rebregada per les circumstàncies que han viscut, sempre hi ha algun espai
en el qual pot créixer la bona llavor i donar fruits de santedat. Mai no és massa tard en
aquesta vida, en tenim un exemple eloqüent en el bon lladre, company de suplici de
Jesús, que es convertí immediatament abans de morir (cf. Lc 23, 40-43).
L’eucaristia que ara celebrem ens posa en contacte amb la santedat de Déu. I ens
insereix en l’obra salvadora de Jesucrist. Així podem anar duent a terme la nostra
vocació a la santedat mentre agraïm l’obra que la gràcia de Déu ha fet en la gran
multitud de germans nostres, coneguts o desconeguts, que ja frueixen de la glòria del
Crist. Agraïm el do que Déu els ha fet i invoquem l’ajuda de “tants intercessors” (cf.
Oració col·lecta)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada