3.16.2014

José Arregi Publicat RELIGIÓ DIGITAL - See more at: http://www.esglesiaplural.org/un-any-despres-de-la-renuncia-de-benet-xvi/#sthash.N2mt55Ji.dpuf

Les respostes de José Arregi al qüestionari proposat per Religión Digital 

1.- Què va sentir i va pensar quan, fa un any, Benet XVI va fer pública la seva renúncia? Va ser una (relativa) sorpresa, i més que res em va provocar incertesa. Incertesa sobre els motius veritables de la renúncia i sobre les conseqüències eclesials que puguin derivar-se’n. Com tantes altres grans institucions, i més que cap altra, el Vaticà és un sistema opac (i, pel poc que estem veient, més tèrbol del que podíem imaginar). Aquesta opacitat em molesta, perquè ens condemna a fer càbales i conjectures, o fiar-nos massa de pretesos especialistes en els entrellat vaticans. Males pràctiques institucionals per a una Església que Jesús va voler llum i sal. No s’ha de posar la llum sota l’almud. A mesura que passaven els dies, al neguit i a la incertesa es varen afegir un cert tedi de l’entusiasme i del panegíric generalitzat de Benet XVI i del seu gest de renúncia, i fins i tot del seu pontificat sencer. Els mitjans depenen massa dels titulars i nosaltres dels titulars, en detriment de la reflexió. En mi brollaven sobretot preguntes: Ha estat un gest d’humilitat, o més aviat d’impotència? De valentia o més aviat de rendició? De coratge o més aviat de fugida? Així doncs, la meva reacció davant la renúncia i tot el que va seguir-ne no va ser molt positiva. Predominava en mi l’escepticisme, i va seguir predominant fins mesos més tard. Reconec que, un any després, valoro més el gest de Benet XVI i,  sobretot, el que després ha seguit. 

2.- Com qualificaria aquesta decisió del Papa Ratzinger? Avui diria que va ser fonamentalment una decisió honrada d’un home net i sense forces per fer front als poders fàctics, els “llops” del Vaticà, en expressió de L’Osservatore Romano (amb perdó dels llops, que són incapaços de fer tant mal com nosaltres). Dit això, crec que va ser també una opció ambigua, molt ambigua. No poso en dubte la seva humilitat, rectitud i bona voluntat, ni nego que fos una decisió valenta, però crec que va tenir de debilitat el mateix que d’humilitat, i va tenir de desistiment el mateix que de valentia. Es preguntarà: què més podia fer ell si no tenia la força i la valentia necessàries per dur a terme el seu programa de depuració de la corrupció vaticana (pederàstia i finances)? Renunciar perquè altres realitzessin el que ell no podia fer, no va ser el millor que va poder fer? Així és segurament, però això posa de manifest la radical ambigüitat i fins i tot contradicció d’aquest sistema de papat absolutista. I Benet XVI se’n va anar sense plantejar ni abordar aquest problema en la seva arrel. Se’n va anar deixant intacte el sistema que el va portar al seu carreró sense sortida. A més, la seva decisió de renunciar va deixar en evidència l’obstinació -perversa o santa- amb què Joan Pau II, absolutament incapacitat en els seus últims anys per a qualsevol tipus de govern, es va aferrar a la seva càtedra o al seu tron, a la seva missió o a la seva ambició. No interessa en aquest lloc discutir si va ser despotisme o martiri. El que està clar és que la decisió de Benet XVI va constituir una desautorització frontal de la de Joan Pau II. Finalment, i com he suggerit més amunt, vull assenyalar que la renúncia de Benet XVI descobreix la contradicció inherent al sistema actual del papat, provinent del segle XI (Dictatus Papae de Gregori VII: any 1087) i reforçat al segle XIX (en el Vaticà I, amb Pius IX, l’any 1870: dogmes de la infal·libilitat i primat absolut del papa sobre totes les Esglésies). Sempre ha estat així, però amb el papa Ratzinger va quedar més a la vista: un papa amb poder absolut no té poder, i ha de renunciar perquè no pot. Si un president de Govern dimiteix, ho fa perquè no té més poder que el conferit pel seu partit, el parlament i, en definitiva, el poble, quan no vol o no pot aplicar el seu programa de govern, és lògic que torni el poder a qui l’hi va donar. Però Benet XVI que, segons la convicció teològica de Joseph Ratzinger, posseïa el poder absolut conferit per Déu, a qui l’hi va tornar al renunciar? A uns cardenals escollits per ell perquè triïn un altre papa en nom de Déu. Però és molt possible que amb el següent papa ens veiem abocats al mateix carreró sense sortida, inherent al papat. Aquest sistema és no només anacrònic, i no només va directament contra l’evangeli de Jesús, sinó que a més fa aigües per tots els costats. És insostenible.

 3.- Què va suposar, segons la seva opinió, per a l’Església i per al món? Està per veure fins on ens portarà, però cal reconèixer que la renúncia de Benet XVI va permetre obrir un nou camí. Un camí insospitat i prometedor. Vaig saludar amb entusiasme l’elecció del papa Francesc, síntesi aconseguida de Francesc d’Assís i d’Ignasi de Loiola, i al mateix temps em vaig mostrar caut i fins i tot obertament escèptic. Avui reconec amb molt de gust que vaig ser massa negatiu: el to i l’enfocament del seu missatge són radicalment diferents al que havíem vist en els dos últims papes. No importa l’ortodòxia, ens diu, sinó la misericòrdia. No serveix la salvaguarda de la doctrina, sinó la revolució de la tendresa. L’Església no és duana, sinó lloc de socors per a tots els ferits. No hi ha res a afegir. I de sobte, la immensa majoria, cristians o no, ha tornat a mirar el bisbe de Roma amb simpatia i esperança. Tothom el vol, dins i fora de l’Església, excepte la ultradreta de dins i de fora. Davant d’aquest panorama tan imprevist, molts diuen: tot el mèrit d’aquesta evolució és de Benet XVI i de la seva renúncia. Jo torno als meus dubtes. Es resumeixen bàsicament en dos. El meu principal dubte és fins a quin punt pot ser irreversible el nou, esperançador, camí obert pel papa Francesc. Això requeriria: 
1) Que la teologia d’aquest papa sigui realment nova, d’acord amb el paradigma cultural d’avui; l’enfocament de les seves paraules, la primacia absoluta de la misericòrdia, em sembla fantàstic, pel que fa a les seves idees teològiques, no ho veig tan clar, però tampoc importaria molt, sempre que es mantingui la prioritat absoluta de la misericòrdia sobre el dogma. 
2) Que el següent papa, o els següents, no vagin a desfer el que aquest faci, com Joan Pau II i Benet XVI desfer el camí nou obert pel Vaticà II. I torna aquí a plantejar-se el quid de la qüestió: el poder absolut del papa. Si el papa Francesc no ho limita radicalment i si no estableix unes bases d’organització democràtica per a tota l’Església catòlica (per exemple: separació de poders, nomenament dels bisbes per les comunitats locals, regulació democràtica del Dret Canònic…), tot podrà tornar a ser com era. I seria una pena. En realitat, crec que significaria la caiguda definitiva de l’Església institucional. La reforma de la Cúria, de les finances, i les mesures contra la pederàstia són necessàries, però no suficients. Aquest és el dubte i la qüestió principal. L’altre dubte es refereix al mèrit de Benet XVI en l’elecció i en la reforma posada en marxa pel papa Francesc. Va voler realment Benet XVI que la seva renúncia donés pas a l’Església catòlica a això que està succeint i que tant ens alegra? ¿No va ser ell, més que cap altre, qui, primer com Prefecte de la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe i després com a papa, qui va prendre i va fer prendre les mesures per desfer els passos fets o el camí obert pel Vaticà II; el que va condemnar gairebé tot el que hi ha al món d’avui excepte el capital financer; qui va aprofundir l’avenc entre l’Església i la cultura, va condemnar teòlegs i va imposar bisbes reaccionaris? I tot això a causa del poder absolut del papa, i malgrat ser ell una persona plena de finor i humilitat. El papat és el problema més gran, més enllà de la persona. En qualsevol cas, m’atreviria a dir que el millor del pontificat de Benet XVI va ser la seva renúncia, ja que va fer possible que en l’Església es pugui respirar de nou. Tant de bo Francesc porti aquesta reforma fins a la fi, i deixi de ser,  l’Església, una institució medieval basada en el poder absolut sacralitzat, abandoni la pretensió de posseir la veritat i el bé absoluts, i sigui com aquell bon samarità que no va demanar comptes al ferit ni li va voler ensenyar res, sinó que va alleujar les seves ferides vessant oli i vi ! José Arregi Publicat RELIGIÓ DIGITAL - See more at: http://www.esglesiaplural.org/un-any-despres-de-la-renuncia-de-benet-xvi/#sthash.N2mt55Ji.dpuf