Generalment, em fan pena
les persones que van a la presó. Deu tractar-se d’una reminiscència infantil,
de quan per allà pels anys cinquanta, havia vist algun xicon emmanillat amb un
guàrdia civil a cada costat. “Van a tancar-lo a la presó” deia la gent. I a mi,
el gest entre espantat i famolenc que feia els reu en qüestió, se’m ficava
endins i durant un temps no el podia treure del meu pensament. També pot ser,
que la pena em provinga d’haver assimilat una màxima de Concepción Arenal, que
algú m’havia dit de menuda o que havia llegit en algun lloc: “odia el delito y
compadece al delincuente”. I això, compaSsió, és el que m’inspiren, també ara,
els qui van a la presó. Però aquest sentiment, que és inconscient, el meu
pensament adult, el matisa i el
racionalitza quan del que es tracta és que es faça justícia respecte els crims
i les actuacions criminals, respecte els abusos dels poderosos, respecte la
corrupció. Ara com ara, l’aplicació de
la justícia –que ha de ser igual per a tots- exigeix la pena de presó en molts
casos. Ara per ara, no en coneixem una fòrmula millor.
Totes aquestes reflexions me les suscita l’empresonament
de Carlos Fabra. Veure’l a la televisió amb el rostre envellit, intentant eixir
del que suposa assetjament dels mitjans de comunicació, amb apariència –només
en apariència- impotent, per uns instants va fer aflorar el meu sentiment
infantil de compassió. Però només uns instants, el temps just per recordar
moltes de les seues actuacions conegudes públicament. D’aquestes n’hi ha que
pressumptament són delictives, aquelles que la justícia puga reconéixer com a
tals i castigar-les. Però hi ha en Fabra altres actuacions que tal vegada no
constitueixen delicte o no s’hi poden provar, però que també provoquen en
nosaltres el rebuig i el desig que, més enllà de l’empresonament, aquest home
les pague econòmicament, políticament i socialment I no em referisc només a qüestions com
l’enriquiment extraordinari, l’acumunació de diners per mitjans que, podran no
ser il·legals però repugnen. Em referisc també a una manera d’actuar en
política que és despòtica, prepotent i maleducadament desqualificadora. Entre
tantes altres, recorde imatges de televisió on impedia parlar i menyspreava els
diputats de l’oposició. I recorde també aquelles paraules de cacic, reproduídes
pels mitjans, vanagloriant-se d’haver col·locat gent en l’hospital, en el port, en l’escola taurina.... I recorde el
seu sentit de la propietat respecte el patrimoni castellonenc i les obres
públiques, en concret cap a l’aeroport que va promoure (el “aeropuerto del
abuelito”) Un sentit de la propietat que no fa seu a l’hora d’assumir la
inutilitat de l’esmentat aeroport i els enormes costos en diners de tots que
suposa . Tot això serà o no delicte, però també ho hauria de pagar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada