5.03.2016

Castañeda i les vicissituds d'un manuscrit sobre la Crema de Xàtiva, Salvador Català, LEVANTE-EMV)


La recuperació de la memòria històrica no és una cosa exclusiva de la Guerra Civil Espanyola, com molts pensaran. Pot aplicar-se a qualsevol moment del passat, en que un historiador o curiós s'haja preocupat de recollir testimonis, els quals no han tingut cabuda en la història oficial escrita sempre pels guanyadors. A més, no és exclusiva de guerres, repressions, ni de fets narrats des de la perspectiva dels perdedors. També pot significar moltes altres coses, des de culturals, econòmiques, o literàries, que afecten a la forma de viure, pensar, treballar i sentir dels nostres avantpassats. I com ens trobem en temps de celebracions per rememorar el 25 d'abril, anem a comentar un exercici de recuperació de la memòria històrica en relació a la Guerra de Successió, i a una sèrie de personatges històrics, sense el treball dels quals aquesta tradició no existiria perquè s'hauria perdut en el fossar de l'oblit.

El 25 d'abril de 1707 les tropes austracistes son derrotades per l'exèrcit de Felip V en la Batallla d'Almansa. Una part de l'exèrcit guanyador baix el comandament del Duc D'Orleans es dirigeix a València, mentre que l'altra baix la direcció del marqués D'Asfeld ho fa en direcció a Xàtiva. La ciutat decideix no rendir-se i prefereix «mantenerse firme hasta la última gota de su sangre». El relat microhistòric del que va passar des del punt de vista dels assaltats és obra del flare carmelita Carlos Castanyeda.

Volia escriure la història del seu convent, i dedica un dels capítols a analitzar «las vicisitudes que padeció en las guerras de sucesión», on fou enderrocat per reforçar la resistència de Xàtiva enfront el setge a la que li haurien de sometre les tropes borbòniques. Així suposem entrevistà a tots els flares més majors, testimonis directes, o indirectes d'allò que havien sentit contar. I ho va escriure en un manuscrit d'uns 32 fulls que no va publicar i va guardar fins la seua mort. Segons el historiadorVicente Boix, aquest manuscrit li'l va lliurar a Franco de Sena Chocomeli dos dies abans de la seua mort, en data indeterminada de 1821, i ens diu que aquest era «su tío». No hem trobat cap dada genealògica que confirme una possible relació de família. Franco de Sena Chocomeli era llavors un jove advocat, que formaria posteriorment part de l'ajuntament de Xàtiva com regidor del comú i defensor de les millores educatives i sanitàries de la ciutat, a més d'un home amb sensibilitat conservacionista, el qual va endur-se'n el manuscrit de Castanyeda a la capital del Túria, lloc on va fer carrera com a secretari de la Real Sociedad Económica de Amigos del País.

El cas es que Franco de Sena li ho va deixar a Vicente Boix, xativí també resident a València, perquè ho incloguera en el llibre que estava escrivint sobre memòries de Xàtiva. Així va escriure Boix «lo que sucedió en el sitio de Játiva lo copiaremos de un manuscrito del padre Castañeda, hermano del mártir de ese hombre, religioso carmelita, persona timorata, piadosa e ilustrada, cuyo testimonio no puede ser sospechoso. Debemos este precioso manuscrito a la amabilidad de una persona con cuya amistad nos honramos». El qual li ho tornà a Chocomeli en acabar la redacció del mateix, amb una nota d'agraïment.

A la mort de Franco de Sena, el manuscrit el va heretar el seu gendre, Antoni Sanz de Bremond, un noble catedràtic de història, casat amb María Encarnación Chocomeli Llobell, el qual sembla li ho va deixar al historiador de Xàtiva, i mestre a València, Ventura Pasqual i Beltrán, al que li devem la seua publicació a 1922, molts anys després de la mort de l'autor, en adonar-se'n del següent: «como el padre Carlos Castañeda había nacido en 1740 y había podido conservar con algunos religiosos que moraban en aquel convento al ocurrir la invasión de las tropas de Felipe V y con muchos de sus compatricios que presenciaron el incendio de Játiva en aquella época, la mencionada historia tiene una autoridad indiscutible». Obra la qual fou reeditada de nou l'any 2007 per l'editorial Ulleye, en format de facsímil i amb pròleg de Vicent Pons Alòs, que va afegir un perfil biogràfic de Ventura Pascual i Beltrán. A tots ells gràcies, i la seua lectura pot esdevindre en un exercici de recuperació de la memòria, a banda de celebrar una doble efeméride, la del 25 d'abril, i la del dia del llibre, que continua essent la millor forma de combatre l'oblit.