2.28.2016

Any "TIO CANYA" Carme MIquel i Diego (LEVANTE-EMV)

Sí, el Tio Canya, el de la Pobla „que vol dir el de qualsevol ciutat o poble valencians„ el que no tenia les claus de sa casa i hi havia de posar-li un forrellat nou. Sí, aquest tio de cadascun de nosaltres, enguany serà homenatjat. I jo, des de l´emoció que em provoca el sentit que té aquest homenatge col·lectiu, vull transmetre el meu reconeixement més profund als autors i divulgadors de la cançó: Vicent Torrent i tota la gent d´Al Tall. Amb el Tio Canya ens han regalat un símbol, el de la dignitat del nostre poble. I amb el conjunt de tota la seua obra, ens han aportat elements d´autoestima. Perquè, amb paraules i música, al llarg de quaranta anys ens han anat transmetent trossets d´història, de cultura i d´alegria. I també d´indignació i de dol. Per a les persones grans, i també per a les joves, el Tio Canya i Al Tall, són el germans que ens han acompanyat en les reivindicacions i en la festa. Els germans que, amb la bellesa feta música i poema, sempre amb les nostres arrels com bandera, han propiciat que molts valencians i valencianes ens agafàrem de les mans per contemplar millor l´horitzó del futur.
Per a mi, l´any del Tio Canya és l´any de l´autoestima col·lectiva. Autoestima que vol dir saber-nos posseïdors d´una llengua variada i rica, clàssica i alhora moderna, apta per a ser usada en tots els àmbits: els àmbits col·loquial, administratiu i literari, els àmbits educatiu, científic i tecnològic. Una llengua que no és ni millor ni pitjor que les altres, simplement és la nostra, expressió de la nostra cultura, construïda pel nostre poble al llarg dels temps. Una llengua que no pretèn eliminar-ne cap altra, que vol sumar i no restar. És la que necessitem per autoestimar-nos col·lectivament i la que oferim, com la nostra aportació més preada, a la cultura universal.
I, en tant que la llengua és l´expressió d´una manera d´entendre el món i està íntimament relacionada amb la construcció del pensament, jo pense que l´any del Tio Canya serà també l´any de l´autoestima com a poble valencià. Un poble que no és excloent sinó obert i acollidor i s´indigna davant de les polítiques inhumanes com la d´Europa cap als refugiats. Un poble educador, que posa tots els infants i joves valencians, els de naixement i els nouvinguts, en el centre de l´atenció política i social. Un poble que treballa per la justícia i dóna més a qui més ho necessita. Un poble que estima el seu territori, i conscient de la greu problemàtica mediambiental existent, local i global, actua amb decisió en tots els àmbits que ajuden a la recuperació ambiental i la sostenibilitat. Un poble que, juntament amb Raimon, «canta les esperances i plora la poca fe». El poble del Tio Canya.

2.23.2016

50 anys de "Volem bisbes catalans", de Josep Miquel Bausset (CATALUNYARELIGIO.CAT)

(Josep Miquel Bausset) La campanya “Volem bisbes catalans”, promoguda per un grup de cristians progressistes catalans, va esclatar a Catalunya el febrer de 1966, ara fa cinquanta anys, per mitjà de diverses pintades, i en senyal de protesta pel nomenament del bisbe d’Astorga, Marcelo González com a arquebisbe-coadjutor de Barcelona. De retruc, la campanya va ser també una protesta pel règim franquista que, gràcies al Concordat de 1953, permetia a Franco tindre el privilegi de presentar al Vaticà una terna de noms (un dret al qual mai no va renunciar el dictador, malgrat les peticions de Pau VI) per tal que el papa nomenara bisbe un dels tres que eren proposats.

El 22 de febrer de 1966, aquest dilluns fa 50 anys, Ràdio Vaticana anuncià el nomenament del bisbe Marcelo González Martín com a arquebisbe-coadjutor del bisbeGregorio Modrego, titular de la diòcesi de Barcelona des de 1943.  
Abans de la dictadura franquista, i durant el segle XX, els bisbes de Barcelona van ser catalans, mallorquins o valencians, a excepció del bisbe navarrès Manuel Irurita(1930-1936). Així, de 1899 a 1901, Barcelona va tindre com a bisbe, el català Josep Morgades. De 1901 a 1908, el també català Salvador Casañas. Del 1909 al 1913, el valencià Joan Laguarda. De 1914 a 1920, el també valencià Joaquim Reig. Del 1920 al 1926, l’olotí Ramon Guillamet, del 1926 al 1930 el mallorquí Josep Miralles i del 1930 al 1936, com he dit abans, el navarrès Manuel Irurita.
Va ser després de la guerra civil, i amb Franco al poder, que el primer bisbe de Barcelona del nacionalcatolicisme va ser el navarrès Miguel de los Santos Díaz de Gómara (1939-1942), seguit de l’aragonès Gregorio Modrego (1942-1967).

La campanya “Volem bisbes catalans”, impulsada per Josep Benet i Jordi Pujol, i que va comptar amb centenars de cristians antifranquistes, va nàixer en un context sociopolític i eclesial marcat pel nacionalcatolicisme. Marcelo González era el primer bisbe de Catalunya nomenat després del Vaticà II, i els cristians catalans esperaven una elecció diferent. Immediatament començà una ofensiva en múltiples fronts, per tal d’evitar un fet consumat.  
El 4 de març, Josep Benet va fer unes declaracions a Le Monde, on lamentava que a Catalunya no es reconeguera un dret “que es reconeix a les Esglésies afroasiàtiques”. Benet deia que la gent no entenia com es refusava als catalans, un dret acceptat i seguit a d’altres llocs. A més, afegia que aquest nomenament havia “destruït les grans esperances que els catalans havien posat en el Concili”. Uns dies abans, el 27 de febrer, vint-i-tres intel·lectuals catòlics signaren una carta demanant la renúncia de l’arquebisbe-coadjutor González Martín, amb l’argument que “un bisbe que desconeix la història, la llengua i la cultura d’aquesta terra”, no pot servir com calia la diòcesi de Barcelona. A més, aquesta carta recordava la necessitat de la defensa de les minories nacionals, una idea present a l’encíclica Pacem in Terris del papa Joan XXIII. Malgrat aquests intents, amb les pintades famoses de “Volem bisbes catalans”, el nomenament va ser ferm i no hi hagué la demanava la renúncia del bisbe González Martín.
Sembla ser que després que Pau VI enviara el bisbe González a Barcelona, el papa Montini deuria fer cas del consell de l’Abat Gabriel M. Brasó, que li va fer vore la conveniència que un bisbe sintonitze amb la terra que l’acull, perquè faça seua la llengua i la cultura del poble que ha de servir. Per això, Pau VI el 1971 nomenà nou bisbe de Barcelona, Narcís Jubany (1971-1990). Posteriorment, i també a Barcelona, Joan Pau II nomenà el bisbe valencià Ricard M. Carles (1990- 2004) i el català Lluís Martínez Sistach (2004-2015), succeït ara per l’aragonès catalanoparlant, Joan Josep Omella.
En el fons, la campanya “Volem bisbes catalans”, més que demanar bisbes nascuts a Catalunya, el que volia era pastors incardinats a la terra que els acollia. No estranys a la cultura del poble que havien de servir, sinó bisbes que feren seua la llengua del poble. Els cristians catalans només volien allò que els bisbes catalans han fet quan han estat enviats a les diòcesis espanyoles. Si el bisbe català Ramon Buxarrais es va fer andalús a Màlaga, o el valencià Josep Vilaplana també s’ha fet andalús a Huelva, ¿per què al País Valencià, els bisbes que vénen d’Espanya no es fan també valencians? ¿Per què no fan seua la llengua del poble que els acull i continuen tractant els valencians com una colònia?
En els últims cinquanta anys, al País Valencià, només el bisbat de Tortosa ha tingut sempre bisbes valencians o catalans, que han utilitzat la nostra llengua. El valenciàRicard M. Carles (1969-1990), el barceloní Lluís Martínez Sistach (1990-1997), el valencià Xavier Salinas (1998-2103) i en l’actualitat el valldalbaidí de Quatretoda,Enrique Benavent.

La diòcesi de Sogorb-Castelló va tindre dos il·lustres i estimats bisbes catalans,Josep Pont i Gol (1951-1970) i Josep M. Cases (1971-1996) que, amb naturalitat, van introduir la nostra llengua a la litúrgia. Però posteriorment hi ha hagut un clar retrocés, primer amb el valencià Juan Antonio Reig, de Cocentaina (1996-2005) i des del 2005, amb el castellà, Casimiro López.
Pel que fa al bisbat d’Oriola-Alacant, el valencià de Xèrica Pablo Barrachina fou bisbe d’aquesta diòcesi (1954-1989) seguit de l’asturià Francisco Álvarez (1989-1995), l’aragonès Victorio Oliver (1996-2005), el castellà Rafael Palmero (2006-2012) i el valencià Jesús Murgui, des del 2012, cap dels quals ha afavorit el valencià en aquesta Església diocesana.
Finalment, pel que fa al bisbat de València, les coses tampoc han anat bé, ja que durant vint anys va ser bisbe diocesà el basc Marcelino Olaechea (1946-1966) totalment contrari a la nostra llengua, seguit del navarrès José M. Garcia Lahiguera(1969-1978), el mallorquí Miguel Roca (1978-1992), el manxec Agustí García Gasco (1992-2008), el càntabre Carlos Osoro (2008-2014) i en l’actualitat el valencià de Sinarques, Antonio Cañizares.   
L’Església Valenciana hauria d’aprendre del papa Francesc que en el seu viatge apostòlic a Chiapas, ha presidit una Eucaristia amb presència de les llengües indígenes, i on ell mateix va encapçalar l’homilia amb unes paraules en un d’aquestes llegües. A més, en aquesta celebració, el papa va demanar perdó als indígenes pel maltractament de les seues cultures i reconegué el legítim anhel dels pobles indígenes (també el valencià?) a viure en llibertat. 
Els valencians tot i tindre actualment tres bisbes valencians a les diòcesis del País Valencià (l’únic no valencià és el de Sogorb-Castelló), Antoni Cañizares a València, Jesús Murgui a Oriola-Alacant i Enrique Benavent a Tortosa, només aquest últim aposta i defensa una Església Valenciana fidel a la cultura del nostre País. ¿No serà hora que allò que el papa ha defensat a Chiapas (en presència del bisbe Antonio Cañizares que l’acompanyava) siga també defensat per l’Església del País Valencià? ¿No serà hora que els bisbes valencians reconeguen, com el papa ha denunciat a Chiapas, el menyspreu i el maltractament que l’Església ha fet de les cultures minoritàries com la valenciana? El papa Francesc recomanava als bisbes mexicans que tingueren una “singular delicadesa amb els pobles indígenes i amb les seues fascinats, i no poques vegades cultures massacrades”. Com la valenciana!
Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat

2.19.2016

Laïcisme totalitari, Pilar Rahola

Sabem que en una societat lliure totes les institucions públiques son subjecte de crítica, més o menys sarcàstica segons l’ocasió, i l’Església no se n’escapa. Ens agradarà més o menys, però avui aquesta no és la qüestió. No és tracta de la llibertat d’expressió o artística. Es tracta que hi ha d’haver algunes línies vermelles de respecte als altres i, a més, quan un acte es fa en un ajuntament que representa a tots els ciutadans. També als catòlics, sra. Ada Colau. 

El passat 14 de febrer en un lliurament d’uns premis culturals al saló de cent de l’Ajuntament de Barcelona, una poetessa va utilitzar les paraules sagrades del Parenostre per reconvertir-les en una vulgar expressió sexual. I seria igualment lamentable si s’utilitzés qualsevol element sagrat per qualsevol religió. 

¿Permetria aquestes ofenses a altres col·lectius, com als immigrants, als homosexuals o a les dones?. Segur que no. ¿Els catòlics som ciutadans de segona?. Per l’alcaldessa sembla que sí.



L’Ajuntament de Barcelona, a més, ha publicitat per totes les parades d’autobús una campanya titulada “Les úniques esglésies que il·luminen són les que paguen el rebut de la llum”, parafrasejant una dita anarquista dels anys 30 del segle passat. Una vegada més retorna el laïcisme que recorda aquell que va escriure les pàgines més negres del segle XX. I recordem que avui moren molta gent, no tant lluny d’aquí, per pregar el Parenostre que ens va ensenyar Jesús. Per ells, els oblidats de la laica Europa que es riu de la fe cristiana; almenys per ells, una mica de respecte si-us-plau.

2.16.2016

Esperanza Aguirre dimite poco, tarde y mal, Ignacio Escolar (El pulpito laico)

Hace mucho que Aguirre debía haber dimitido por la corrupción. Se va ahora porque le sale barato, porque no le queda otra y para forzar la dimisión de Rajoy
 
  • Esperanza Aguirre dimite pero poco. Deja la presidencia del PP de Madrid –un cargo en el que le quedaban pocos meses de mandato–, pero se queda como concejala en el Ayuntamiento de la capital. La presidenta que llegó al poder con el tamayazo, que convirtió el Gobierno autonómico en un lodazal de corrupción, que no se enteró ni de la Púnica ni de la Gürtel ni de la Gestapillo ni del ático ni de Fundescam ni de todo lo que ha pasado en el Canal, ahora dice que “asume su responsabilidad política” por la corrupción. No es así. Aguirre deja el cargo orgánico, pero se aferra al sillón público, como si su responsabilidad fuese con los militantes del PP, en vez de con los votantes. Tampoco se va solo por la corrupción.
  • Esperanza Aguirre dimite poco y tarde. Si sus culpas son "in vigilando" e "in eligendo", como ella misma admitió este domingo, tenía que haber dimitido en 2009, cuando explotó la Gürtel, una trama cuyos herramientas de saqueo eran el PP de Madrid y el gobierno autonómico que ella misma presidía.
  • Han pasado siete años desde que Aguirre "descubrió" la Gürtel y quince meses desde que Francisco Granados, su número dos en el PP de Madrid, fuese encarcelado por corrupción; irónicamente, está encerrado en una cárcel que él mismo inauguró. Cuando Granados fue detenido y apareció esa fortuna que escondía en Suiza, Aguirre también nos contó que “asumía su responsabilidad”. Aquella penitencia simplemente consistió en “pedir disculpas” y nada más.
  • Que Granados fuese un corrupto no es nuevo, ni tampoco es la primera evidencia de que el PP de Madrid se financia de manera ilegal, por mucho que Esperanza Aguirre se haga ahora la nueva y diga que “no le consta”.
  • Aguirre sabe muy bien cómo funcionaba esa financiación porque fueron sus dos campañas electorales del tamayazo las que se pagaron ilegalmente a la Gürtel con los donativos de empresarios amigos –luego recompensados con jugosos contratos públicos– a través de una fundación opaca del partido, Fundescam. Esperanza Aguirre fue presidenta de aquella fundación, que recaudó cerca de un millón de euros para su campaña incumpliendo la legislación electoral.
  • Aquel presunto delito nunca fue juzgado porque Fundescam estaba prescrito, no porque l as pruebas no fueran lo bastante claras. Entre otras cosas, en la investigación de Fundescam publicamos los recibís de esos donativos irregulares, que estaban firmados por el tesorero de Aguirre: Beltrán Gutiérrez Moliner. Es el mismo Beltrán cuya casa y su despacho en la sede del PP fueron registrados este jueves por la Guardia Civil, el mismo que tuvo que dimitir tras ser imputado por las “black”, el mismo al que Esperanza Aguirre recolocó de tapadillo en el partido con el mismo sueldo y probablemente la misma responsabilidad.
  • “No me he ocupado de las cuestiones económicas en el partido”, dice ahora Aguirre. De lo que sí se ocupó, y mucho, es de proteger a su tesorero, exactamente igual que hizo el PP nacional con Luis Bárcenas y su despido en diferido, en régimen de simulación.
  • “Tú no quieres enfadar a tu tesorero, si hace falta le acompañas al baño a sujetarle la chorra mientras mea, pero no puedes cabrear a la persona que conoce todos tus secretos”, me dijo una vez un antiguo senador del PP. Viendo el protocolo aplicado con Bartolomé Beltrán o con Luis Bárcenas (hasta que se fue de la lengua), es obvio que tenía toda la razón.
  • Esperanza Aguirre dimite poco, tarde y mal. No lo hace porque crea que “hay que asumir las responsabilidades políticas”; de ser así, hace mucho tiempo que habría dimitido ya. Cuesta encontrar una cazatalentos con una lista de garbanzos negros mayor.
  • Aguirre se va por la misma razón por la que, hace unas semanas, también dimitió Ignacio González como secretario general del partido –una decisión que Esperanza Aguirre ocultó a su propio partido; en la última reunión de la Junta Regional aseguró que González no acudía porque estaba de viaje fuera de Madrid–. Se va porque sabe que el empresario corrupto David Marjaliza ha cantado y la investigación judicial del caso Púnica pinta muy mal. Hay importantes dirigentes del partido que temen que van a acabar en la cárcel antes de que termine el año porque Francisco Granados no es un concejal corrupto de medio pelo y lleva demasiado tiempo pudriéndose en prisión. Sospechan que, si Marjaliza ha cantado, Granados también puede cantar.
  • La Púnica ha abierto una enorme vía de agua en el PP de Madrid, que se va a pique. Aguirre y González se van de un barco que se hunde y que probablemente acabará dirigido por una gestora en cuestión de días. Y lo hacen en el tiempo de descuento, pocos meses antes de que llegue el congreso ordinario que tenían perdido frente a Cristina Cifuente porque ya no manejan presupuesto público con el que mantener las lealtades internas en un partido. El "aguirrismo" empezó a morir cuando la publicidad institucional –que tan buena prensa le daba a Aguirre– y los puestos a dedo cambiaron de manos.
  • Aguirre también se va para debilitar a Mariano Rajoy al que abiertamente invita a irse a su casa: “El señor Rajoy debe asumir su camino”, dice Aguirre: “Este no es el tiempo de los personalismos, es el tiempo de las cesiones”. Aguirre, que ya no está “personalista” en la guerra de sucesión que pronto llegará al PP, ya no juega de ganadora sino de colocada, en el bando de Soraya Sáenz de Santamaría y contra Cristina Cifuentes, su nueva gran rival desde que Alberto Ruiz-Gallardón se retiró. 
  • Hace años que Esperanza Aguirre debía haber asumido también “su camino”, esa responsabilidad política que hace unas horas acaba de descubrir. Si se va ahora, y no antes, es por tres razones: porque le sale barato, porque no le queda otra y para morir matando; para forzar la dimisión de Rajoy.

2.11.2016

La homofobia que no cesa, Antonio Cuevas (Diario Información, 11/02/2016)

La homofobia goza de muy buena salud. Gays, lesbianas, transexuales, bisexuales en España, a lo ancho y a lo largo del país, habitualmente, sufren palizas, insultos, rechazo. En 2005, gobernando Zapatero y gracias a un movimiento social en el que destacaba muy particularmente Pedro Zerolo, el Congreso de los Diputados aprobó el matrimonio entre personas del mismo sexo; España, a la que se llamó la «reserva de Occidente» se convertía en el tercer país en conquistar este derecho, tras Holanda y Bélgica. Se había recorrido un largo camino, Franco aún vivo, se dieron los primeros pasos en defensa de los derechos de las minorías sexuales; el pionero, en Barcelona, Armand de Fluvia. Un acontecimiento, que repercutió en España, señala un antes y un después: en agosto de 1969, en el ghetto newyorkino, se enfrentó a los policías que pretendían cerrar un bar. Al otro día se repartía una octavilla en el Greenwich Village. En la versión en castellano se puede leer «Demostremos para terminar el hostigamiento a la gente homosexual en la calle 42. Doscientos homosexuales fueron arrestados allí en las últimas semanas. Los "cerdos" (policías) están ocupando todos los centros homosexuales de la ciudad».
El Consejo General de la Abogacía de España, registró que en 2014 se denunciaron 513 agresiones. Según la Federación de Lesbianas, Gays, Transexuales y Bisexuales (FELGTBI) más de la mitad de estas personas han sufrido en su vida discriminación y se denuncian solo un 10%. En el hogar, en la escuela, en la calle, la homofobia está presente en todas las actividades humanas.
Es frecuente decir que la sociedad suele estar por delante de la ley, pero en este caso no es así. La derecha política, los obispos, ya no salen a la calle indignados, pero culturalmente el país sigue siendo víctima del machismo. El asesinato de mujeres, el rechazo a las personas con Sida, el racismo, la homofobia, tienen la misma raíz, y se trata de una raíz profunda que está presente desde que se organizó la civilización.
Las agresiones se deben, entre otros factores, a que muchas personas han abandonado los armarios y se atreven a manifestarse, a transitar más allá de las zonas seguras, que en cualquier momentos pueden ser invadidas. Los homófobos se sienten provocados. Estarían dispuestos a tolerar a estas personas si viven su deseo de manera clandestina, con vergüenza. Eso del Orgullo Gay les resulta insoportable.
El Orgullo LGBTI, como una mancha de aceite, se ha ido extendiendo imparable en todos los continentes, conquistando con mucho esfuerzo libertades tanto tiempo ignoradas, perseguidas. La creciente libertad sexual, la del deseo, resquebrajó un tabú todo poderoso. El secuestro de la sexualidad, la administración de la misma, son las fuentes principales de la opresión.
Es conveniente recordar la persecución que el colectivo LGTBI sigue sufriendo en muchos países hasta la muerte o la cárcel y que en España se siguen produciendo agresiones que desgraciadamente están a la orden del día. Los colectivos y las persona que luchamos por la igualdad reafirmamos nuestro compromiso con la diversidad sexual y de género.

Las respuestas de siempre, Alfons Cervera (El pulpito laico)


          
Los periódicos, las radios, las televisiones, los corros de la petanca en mi pueblo, todos hablan de lo mismo. Las columnas de opinión, los tertulianos, esa persona desconocida que pasa contigo el paso de cebra y a la que no has visto en tu vida, en todas partes se habla y hablan de lo mismo. Los pactos necesarios para formar gobierno. La cosa ya apesta. Parece que la política se ha convertido en un juego cuyas reglas no son comunes sino que cada uno tiene las suyas, como más o menos decía Groucho Marx. Antes de las elecciones del 20D teníamos el bipartidismo. Sólo dos partidos, PP y PSOE, se venían repartiendo el pastel desde 1982. Parece ser que existía un cierto consenso en que eso no era bueno para la democracia. También parece ser que había un cierto consenso en que lo bueno para la democracia era que se ampliara el arco político con opciones de romper -o al menos reformar- la partida en que sólo participaban dos contendientes.
Desde el 20D se ha ampliado el arco político resultado de las elecciones. Ya no hay dos partidos en la pista. Hay bastante más, algunos de ellos con una fuerza que nadie hubiera imaginado hace tan sólo unos meses, un año como mucho. La democracia sale ganando ese día de diciembre. La partida se amplía. Ya no hay dos protagonistas, hay más. La democracia ha triunfado. El bipartidismo se ha ido al garete. No del todo. Pero se ha ido al garete bastante. Tocaba después intentar las alianzas imprescindibles para formar gobierno. La derecha no podía, no le salían las cuentas sumando los escaños del PP y Ciudadanos. A la izquierda le cuadraban las cuentas pero lo difícil era el itinerario a seguir hasta llegar a que las cuentas cuadraran. El PP se convertía en estatua de sal con Rajoy a la cabeza. Lloraban a moco tendido. No somos nadie, decían en la intimidad. Nadie nos quiere, clamaban en el desierto de su hundimiento irremediable. Yo no me atrevo a presentarme como candidato a la Presidencia del Gobierno porque tengo mayoría absoluta en contra, le dice Rajoy al rey y el rey le dice que sí, que lo entiende, y le seca las lágrimas con el mismo pañuelo que su tatarabuelo se secaba las suyas cuando se le murió de tifus su esposa María de las Mercedes y le cantaba Paquita Rico una canción de despedida en una película más vieja que la tos. El PSOE es una docena de psoes y los que mandan mucho quieren cargarse a su candidato Pedro Sánchez. No tienen remedio. Parecen un partido suicida, como si fueran un club de poetas siempre a punto de hacerse el harakiri. Ahora han formado un grupo musical: Susana y los Barones. Un combo con un amplio repertorio con más traiciones en las letras que los corridos mexicanos. Todo tiene su fin, como cantaban Los Módulos cuando yo era joven. El fin de Sánchez cuando lleva en el cargo apenas unos meses. De vez en cuando abres la prensa y te asustas: Alfonso Guerra y Felipe González siguen ahí y reparten cachetes a los suyos y a los demás. El oráculo. El tiempo no pasa por ellos. Y en su partido nadie les dice nada. Mandan ahí todavía. Son los del bipartidismo, antiguos como las canciones de Luis Aguilé, y ahora estrenan cantante nueva, una cantante que es como el conejito de las pilas diciendo siempre que la unidad de España es sagrada. No sé por qué no se apuntó en su momento a disputarle el terreno a su colega Sánchez y ahora no para de dar la lata y segar la hierba como Atila bajo los pies del candidato. En Podemos hay un ir y venir de los sitios de costumbre a los de nunca jamás. Nunca sabemos si lo del referéndum catalán va a misa o se puede cambiar por otras ofertas que procuren un posible entendimiento con los socialistas para formar un gobierno de progreso. En unos sitios se dice que sí, en otros sitios se dice lo contrario, como si se tratara de aquella orquesta en que lo malo no era que tocara mal sino que no tocaban todos los músicos la misma partitura. De repente sueltan la liebre de que hay medio gobierno dispuesto con nombres y apellidos, incluidos los del vicepresidente. Terremoto al canto. Griterío de los barones socialistas que se sienten humillados por los de las rastas. ¡Que gobierne Rajoy y nosotros a la oposición!, despotrican. Es una ocasión de oro para cargarse a Sánchez porque si Sánchez consigue ser presidente del gobierno ya no se lo podrán cargar. De Ciudadanos ya casi nadie habla. El bluf de una derecha que se apunta a un bipartidismo de tres. Y casi sin que nadie la nombre, ahí está Unidad Popular-Izquierda Unida con su millón de votos que impunemente se ha cargado una ley electoral que es una auténtica vergüenza.
Eso es lo que está pasando en este país desde el 20 de diciembre. Queríamos más democracia y cuando la tenemos es como si no supiéramos qué hacer con ella. Sabíamos que iban a salir más partidos a jugar la partida y a la hora de juntar esos partidos para ensanchar la democracia resulta que unos por otros la democracia está por barrer. La gente empieza a estar harta de tanto marear la perdiz de los pactos. La mayoría de la gente -o eso creo- quiere que haya un gobierno progresista y de izquierdas y que se inicien políticas que devuelvan a la ciudadanía una miaja de esperanza en que todo en la vida no tiene por qué ser una mierda. La gente tiene ganas de saber qué va a pasar con la ley mordaza, con la ley de dependencia, con las políticas financieras, con el iva de la cultura, con los desahucios, con la reforma laboral, con la Constitución y la cuestión territorial, con la ley electoral, con la justicia que cada vez es más una sarta vergonzosa de injusticias, con la corrupción que sigue a sus anchas porque aquí sólo van a la cárcel los pobres de solemnidad, con la laicidad del Estado o al menos con la aconfesionalidad que contempla la Constitución y de la que aquí nadie hace caso, con la necesidad de que cada vez haya más igualdad y no que entre cuatro familias tengan más que entre todos los demás juntos, con el austericidio… Y puestos a añadir una propuesta personal, tampoco estaría mal que en esa tanda de interrogantes entrara también lo de si en alguna de las negociaciones constitucionales puede entrar la Monarquía. Por pedir, que no quede.
Y acabo: la gente quiere que la democracia no sea algo con lo que se mercadea según los intereses de cada cual, que sea algo que ilusione, que devuelva la confianza en lo mejor de lo humano, que nos mantenga en vilo pero con energía suficiente para no claudicar en el intento de convertirla en algo que no nos avergüence. Estos días, cuando en todos los periódicos, radios y televisiones se repite incesantemente siempre lo mismo, yo acabo con unos versos de Vázquez Montalbán: “frente al espejo nos parecen escasas esta noche sus respuestas de siempre”. Pues eso.

              

2.10.2016

Mestres de la impremta 09.02.2016 CARME MIQUEL (LEVANTE-EMV)

Una societat educadora, i seria desitjable que la valenciana ho fóra, actua en el present però també fa mirades al passat per posar en valor les accions educatives realitzades i reconéixer les persones que van aportar la seua tasca a la transformació de l´escola. Ho dic a propòsit de la presentació del llibre Mestres de la impremta que tingué lloc la setmana passada a la Universitat de València, l´autor del qual és Alfred Ramos.
Començaré per dir que aquest llibre constitueix un treball d´investigació que va meréixer el premi Baldiri Reixac 2015 a la recerca i l´assaig pedagògic, i es refereix a uns mestres, dones i homes, que exerciren durant els anys 30 del segle passat en diferents pobles valencians, amb el compromís de transformar l´escola per canviar la societat. En el seu punt de mira estava formar ciutadans i ciutadanes lliures, solidaris i actius. I això ho van intentar amb l´aplicació d´una pedagogia renovadora, la pedagogia Freinet, que en les primeres dècades del segle XX es concretava a nivell internacional, en un moviment pedagògic conegut com l´Escola Moderna. Aquesta pedagogia té com principis bàsics la lliure expressió dels infants i la intercomunicació, per la qual cosa utilitza, entre altres, les tècniques del text lliure, la correspondència entre escoles i la revista escolar.

Doncs bé, en la seua investigació, l´autor ha trobat 79 ensenyants valencians dels anys 30 que van voler canviar l´escola i la societat, que es van identificar amb la pedagogia Freinet i la van aplicar. Conéixer la seua pràctica pedagògica, trencada el 1939, ha suposat per part d´Alfred Ramos trobar i analitzar 41 revistes escolars editades per l´alumnat d´aquells i aquelles mestres. Unes revistes confeccionades en les impremtes escolars característiques de la pedagogia Freinet. Alhora, conéixer la trajectòria vital d´aquells ensenyants ha suposat que l´autor del llibre consultara centenars d´arxius i s´entrevistara amb exalumnes que encara són vius i recorden amb afecte els seus mestres.
En definitiva, Mestres de la impremta constitueix un reconeixement a uns ensenyants, dones i homes abans desconeguts, que van gosar canviar l´escola. Així ho entengueren tots els intervinents en l´acte de presentació „els professors Ferran Zurriaga i Carme Agulló, el vice-rector Antonio Ariño i el conseller Vicent Marzá, a més de l´autor del llibre„. I, amb un punt d´emoció, així ho entenguérem també les persones assistents. Perquè entre les nobles parets del Paranimf, on ens trobàvem, es feia present l´herència d´uns mestres valuosos. I la societat valenciana, a través de la Universitat, els hi acollia.

2.09.2016

Carme Miquel (Levante,2/2/16) LA IL·LUSIÓ D’EDUCAR

Dissabte passat tingué lloc una jornada organitzada per la Conselleria d’Educació amb títol EDUSIONA’T. D’aquesta conjunció de les paraules “educació” i “il·lusió”, es desprèn el missatge que s’hi volia transmetre: “és important dedicar-se a la tasca d’educar, amb il·lusió”. I a mi em sembla un bon missatge  Tothom està d’acord a afirmar que l’educació és un dels actius més importants per a un país. I dic educació, no només instrucció, perquè l’educació, a més de l’aprenentatge de matèries, ha d’oferir als educands, la possibilitat de desenrotllar totes les seues capacitats. I això implica incidir en molts aspectes. Per aquest motiu, la tasca d’educar està plena de reptes. Reptes a nivell individual per oferir a cada alumne allò més idoni i reptes a nivell col·lectiu per donar resposta, des de les institucions escolars, a les noves propostes educatives i a les canviants i complicades situacions socials.
            Doncs bé, des de la meua experiència de mestra, ara jubilada, puc afirmar que les escoles i els instituts han acomplit les seues funcions gràcies a la implicació i la il·lusió de molts ensenyants. No obstant, no hem d’obviar que l’administració educativa durant molts anys no hi ha aportat ni el suport ni els recursos necessaris i que la tasca d’educar és complexa i de vegades molt dificultosa. I que en el dia a dia s’hi produeixen situacions límit que en alguns ensenyants creen frustració i cansament. Malgrat tot, el món de l’ensenyament, en general, és un dels sectors socials més dignes. Són molts els equips de treball de docents que estan aplicant projectes de renovació pedagògica, que s’han autoformat i s’han autorganitzat per fer possible la innovació. És des dels centres d’ensenyament que es conrea la relació personal positiva i s’afavoreix l’educació en valors com ara el respecte, la col·laboració, la responsabilitat, l’esperit de la pau, aspectes que no poden avaluar ni els informes Pisa ni els examens de la Llei Wert. És més, la societat en general, a través dels mitjans de comunicació i de l’estatus quo, afavoreix la pràctica d’antivalors com la competitivitat, el consumisme i la irresponsabilitat social, fent molt més difícil la tasca d’educar. Alhora, aquesta societat maleducadora, exigeix al sistema educatiu la solució de problemes que ella crea.

            És per tot l’esmentat que considere important que la Conselleria d’Educació, en jornades com la de dissabte, faça costat als ensenyants i valore la seua il·lusió. I bo seria que ho féra també tota la societat valenciana i assumira el paper de societat educadora.

2.08.2016

La il.lusió d'educar, de Carme Miquel (LEVANTE-EMV)

Dissabte passat tingué lloc una jornada organitzada per la Conselleria d´Educació amb títol EDUSIONA´T. D´aquesta conjunció de les paraules «educació» i «il·lusió», es desprèn el missatge que s´hi volia transmetre: «és important dedicar-se a la tasca d´educar, amb il·lusió». I a mi em sembla un bon missatge.
Tothom està d´acord a afirmar que l´educació és un dels actius més importants per a un país. I dic educació, no només instrucció, perquè l´educació, a més de l´aprenentatge de matèries, ha d´oferir als educands, la possibilitat de desenrotllar totes les seues capacitats. I això implica incidir en molts aspectes. Per aquest motiu, la tasca d´educar està plena de reptes. Reptes a nivell individual per oferir a cada alumne allò més idoni i reptes a nivell col·lectiu per donar resposta, des de les institucions escolars, a les noves propostes educatives i a les canviants i complicades situacions socials.
Doncs bé, des de la meua experiència de mestra, ara jubilada, puc afirmar que les escoles i els instituts han acomplit les seues funcions gràcies a la implicació i la il·lusió de molts ensenyants. No obstant, no hem d´obviar que l´administració educativa durant molts anys no hi ha aportat ni el suport ni els recursos necessaris i que la tasca d´educar és complexa i de vegades molt dificultosa. Que en el dia a dia s´hi produeixen situacions límit que en alguns ensenyants creen frustració i cansament. Malgrat tot, el món de l´ensenyament, en general, és un dels sectors socials més dignes. Són molts els equips de treball de docents que estan aplicant projectes de renovació pedagògica, que s´han autoformat i s´han autorganitzat per fer possible la innovació. És des dels centres d´ensenyament que es conrea la relació personal positiva i s´afavoreix l´educació en valors com ara el respecte, la col·laboració, la responsabilitat, l´esperit de la pau, aspectes que no poden avaluar ni els informes Pisa ni els examens de la Llei Wert. És més, la societat en general, a través dels mitjans de comunicació i de l´estatus quo, afavoreix la pràctica d´antivalors com la competitivitat, el consumisme i la irresponsabilitat social, fent molt més difícil la tasca d´educar. Alhora, aquesta societat maleducadora, exigeix al sistema educatiu la solució de problemes que ella crea.
És per tot l´esmentat que considere important que la Conselleria d´Educació, en jornades com la de dissabte, faça costat als ensenyants i valore la seua il·lusió. I bo seria que ho féra també tota la societat valenciana i assumira el paper de societat educadora.

2.07.2016

Armand de Fluvià, advocat, heraldista i fundador del Moviment Gai a l’Estat espanyol HEROIS DE L'ANTIFRANQUISME: La lluita pels drets dels homosexuals (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ)

Àngel Sanromà / Barcelona
 
És l’any 1971. Dos homes de trenta-i-pocs es troben d’amagat a la fàbrica d’indústries gràfiques Huecograbados Francino, a Rubí, municipi del Vallès Occidental. Un d’ells és l’hereu de la família de propietaris. “T’adones que a partir d’ara ja som delinqüents?”. Són Armand de Fluvià i Francesc Francino. Estan editant clandestinament el primer magazine de temàtica homosexual de l’Estat espanyol: Aghois, que, tot i que intencionadament sone com una paraula grega, significa Agrupación Homófila para la Intergración Social. A tots dos els tremolen les mans i les cames mentre fan girar la maneta de la impremta. Amics, socis i companys de guerra amb pseudònims inclosos: Roger de Gaimon (Fluvià) i Mir Bellgai (Francino). Sobre les seves petjades s’ha construït l’acceptació legal del col·lectiu gai al nostre país.
 
Quatre dècades i quatre anys més tard, Armand de Fluvià s’amaga darrere les portes del seu castell: un segon pis a la cantonada entre el carrer Provença i la Rambla de Catalunya. L’ascensor, propi de la burgesia catalana de finals del XIX, condueix directament a la porta d’entrada. Passadissos llargs, mobles foscos, sostres alts i parets repletes de quadres, retrats monàrquics i títols nobiliaris. Una làmpada de peu és l’única llum entre la foscor. Dues poltrones color carmí estan llestes per a la conversa. De Fluvià, ara de 84 anys, va néixer en el si d’una família de músics i escriptors. Seu amb les cames encreuades i un somriure paternal. A la superfície, s’observa l’advocat, heraldista, genealogista i nobiliari expert en assumptes de la Monarquia espanyola. Cal profunditzar breument per destapar Roger de Gaimon: l’incansable lluitador per l’acceptació dels homosexuals.

– Jo vaig estar engarjolat dues vegades, una a la presó Model el desembre de 1956 i l’altra durant la protesta estudiantil, al Paranimf, el 1957. I no per maricón, sinó per polític! Coses de la vida...
 



De Fluvià, mentre estudiava Dret, era defensor d’una monarquia constitucional democràtica parlamentària, postura que ha anat matisant al llarg del temps. Va aparèixer diverses vegades als mitjans de comunicació catalans, com a consultor expert, després de l’abdicació del rei Joan Carles I, el 2014.

La lluita pels drets dels homosexuals comença el 1969, quan es va presentar a les Corts franquistes l’avantprojecte de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, redactada pel jutge català Antonio Sabater i Tomàs. Al BOE (Boletín Oficial del Estado), es publicà el 6 d’agost de 1970. L’escrit es basava en el supòsit que l’atracció per persones del mateix gènere era una malaltia i situava que els homosexuals “pel simple fet de ser-ho, eren un perill per a la societat”. Assabentats de les primeres manifestacions a favor dels gais a Stonewall, Nova York (1969), i la participació de col·lectius gais i lesbians al Maig del 68 a París, Armand de Fluvià i Francesc Francino van ser els primers en reaccionar contra aquesta llei. Varen formar, primer, el MELH (Movimiento Español de Liberación Homosexual) i, després, la revista Aghois. “Entre en Francesc i jo, vam aconseguir reunir unes vint persones” –recorda– “ara els considere uns herois.” Dins aquest conjunt, van organitzar quatre grups que es reunien setmanalment i a cases diferents. “Entràvem i sortíem d’un en un –per no alçar les sospites del sereno– i parlàvem de l’homosexualitat al treball, a la família, a l’Església...”.

Del magazine es van publicar 18 números fins la mort de Franco, el 1975. Però el procés d’edició, impressió i enviament era complex i perillós. Després de redactar les edicions a les golfes de les cases d’alguns membres del MELH, segons narra de Fluvià, “anàvem amb cada número fins a una oficina de Correus de Perpinyà, amb el perill que la Policia o la Guàrdia Civil ens enxampés.” Per poder enviar les edicions, André Baudry, president de la revista Arcadie, publicació francesa també de temàtica gai, s’encarregava d’enviar l’Aghoisals valents que van voler subscriure-s’hi, aquells que no temien la societat. Problemes posteriors amb el ministre d’afers exteriors de Franco, Laureano López-Rodó, un “homosexual de l’Opus Dei a l’armari”, segons el defineix Armand de Fluvià, van provocar que Baudry deixés d’enviar la revista als subscriptors. Per sort, un suec filantròpic, anomenat Michael Holm, va seguir realitzant la mateixa tasca des del seu país natal.

Els editorials, reportatges i crítiques culturals de l’Aghois eren la resposta a un panorama ideològic, polític i social desolador. L’homofòbia es trobava a tot arreu. Qualsevol institució, estructura o grup social formava part de l’odi i la discriminació contra els gais. Tal i com rememora Armand de Fluvià “el 1970, els homosexuals, des del punt de vista de l’Estat, érem un perill per la societat, uns corruptors de menors per definició de diccionari i sempre apareixíem associats a la droga. Des del punt de vista de la religió, érem els pitjors dels pecadors, aquells que anàvem contra-natura i que no es podien ni anomenar”. La definició de diccionari de la qual parla l’activista es va mantenir fins ben entrada la Transició espanyola: “homosexualidad, inversión, sodomía, pederastia”. A més a més, de Fluvià afegeix dues institucions més: “Des del punt de vista de la medicina, érem uns malalts mentals amb l’instint invertit. I, des del punt de vista de la societat, érem l’escòria, el rebuig: homes que havien abdicat de la seva condició de mascles per esdevenir donetes.”

Els insults, les denúncies, els assetjaments... tot plegat tenia conseqüències catastròfiques en els homes i dones que descobrien la seva vertadera orientació sexual. “Doble vida, clandestinitat... El que estava més atemorit es casava o, en molts casos, aquells que no podien aguantar la pressió, es suïcidaven”, assegura Armand de Fluvià, ja que, segons la seua opinió, “la base de l’homofòbia, en qualsevol societat, és la religió.”

Una altra institució social enemiga del col·lectiu gai era la policia. El règim franquista, recolzat amb la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, permetia deportar els homosexuals a dos camps de concentració de l’Estat: un a Huelva i l’altre a Badajoz. El primer era pels homosexuals de naixement o passius i l’altre pels que ho eren per vici o actius. Allà, es sotmetia els reclusos a teràpies aversives, principalment descàrregues elèctriques, i a realitzar treballs manuals. A banda dels internaments, un altre mecanisme de violència dels cossos policials eren les batudes a locals d’ambient. Una situació que Armand de Fluvià recorda perfectament, però que mai va arribar a patir en primera persona. “A Barcelona hi havia alguns bars gai. Anar-hi significava viure amb la por al cos per si entrava la policia. Si no duies el carnet d’identitat, se t’emportaven a la comissaria, feien una rotllana al teu voltant mentre t’estomacaven i ficaven porres pel cul. I, si tenies la mala sort de portar una agenda al damunt, telefonaven a casa teua o a la feina per dir que t’havien trobat a un bar de maricons.”
 



Mort de Franco i Transició espanyola

El MELH va haver de dissoldre’s parcialment després d’un incident amb un comandant de la Policia de Barcelona. Vicente Juan-Creix, conegut per la seva crueltat, va trucar a Armand de Fluvià fingint voler subscriure’s a Aghois. “Just després” –explica– “vaig dir a tothom que havíem de suprimir els grups. Només vam mantenir l’agrupació que feia la revista.”

El 20 de novembre de 1975, la mort de Franco va suposar un altre gran canvi de rumb per l’associacionisme homosexual. Com la majoria de partits polítics i sindicats, les agrupacions gais van decidir sortir de la clandestinitat. Els pocs integrants que havien mantingut el MELH van decidir desmuntar-lo, aplegar més gent i fundar el FAGC (Front d’Alliberament Homosexual de Catalunya). El 1977,  van redactar el ‘Manifest del FAGC’ que, encara avui en dia, continua vigent pel gran component radical i el nombre de temes que abraça. Armand de Fluvià afirma que un dels grans èxits del FAGC, respecte la seva acceptació, va ser el gran nombre d’ideologies que agrupaven les seves fileres. “Des d’anarquistes, trotskistes, maoistes, estalinistes, independentistes, socialistes, liberals-demòcrates... Tots hi figuraven!”. Algunes de les principals fites del nou Front foren la celebració de la primera manifestació a l’Estat espanyol a favor dels drets dels homosexuals (1977) o l’abolició de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social (1979).

Actualment, tot i que el FAGC continua existint, és el Casal Lambda, una associació apolítica amb membres del FAGC i d’altres agrupacions, qui s’encarrega d’incidir en els mitjans de transmissió de la ideologia –l’ensenyament i els mitjans de comunicació– per canviar la mentalitat de la gent i aconseguir eradicar l’homofòbia. Un objectiu prou difícil d’aconseguir, ja que, tal i com conclou Armand de Fluvià, “queda molt de camí per recórrer a nivell individual, familiar i social.”

Herois amb camins diferents

Ara, tornem quatre dècades i quatre anys endarrere, a la fàbrica de la família Francino. Dos socis, dos amics, dos herois estan a punt de fer història per a les futures generacions. Però, recorregueren tot el camí que els quedava per fer junts? La resposta, desgraciadament, és negativa. Armand de Fluvià relata que “quan mor Franco, se’ns crea un problema: sortir o no sortir de l’armari. Tot el que envoltava el moviment era clandestí i després no sabíem què fer. Jo vaig estar pensant i dubtant. Al final, vaig decidir tirar endavant i declarar públicament la meua homosexualitat. Mentre que el Francesc, no.” De Fluvià va manifestar la seua condició sexual al programa Vostè Pregunta de TV3 el 1978. Mentre que Francino, a causa del conservadorisme de la seva família, es va mantenir a l’armari fins que va morir de SIDA el 1994, a l’edat de 50 anys.

De vegades, la societat guanya la lluita a l’individu, però una derrota no significa perdre la batalla.

Fotos: Marina Bou.

“En este sur sediento”, lletra de la comparsa “Los Cobardes”

Desde este sur sediento hoy parto una lanza
por tu soberanía, por tu independencia.
Te habla un andaluz asqueado de su patria;
si lo piensas, los dos somos carne de cañón.

Tú tienes tu “senyera”; yo, mi blanca y verde.
Tú tienes represión; yo tengo paro.
Tú, al golfo de Pujol; y yo, los EREs.
¡Somos tan distintos y tan iguales, al fin y al cabo!

Tú tienes a San Jorge; yo tengo dragones.
Tu nobleza es franquista, igual que la mía.
Los dos, un parlamento lleno de ladrones.
Que la pela es la pela en las autonoMidas.

Tú tienes una lengua; yo, un bendito dialecto;
pero no nos entienden desde hace siglos en el Congreso.
Los dos tenemos cuna romana,
el sol fenicio, el paso fronterizo del alma gitana.

Pan con aceite matando el hambre.
Yo, castillos de arena; y tú, castillos en el aire.
Y, aunque te pese,
aunque te duela,
te corre por las venas
mi sangre y mi jornal.

Los dos tenemos vagos, y un rey que alimentar.
Desde este sur sediento,
no es tiempo de envidias.
No te diré cobarde
si decides marcharte.
Tú siempre serás parte
de mi sagrada familia.

2.06.2016

Ha estat nomenat Exarca dels catòlics grecs de ritus bizantí, amb residència a Atenes El P. Manel Nin, monjo de Montserrat, nomenat bisbe pel papa Francesc Des de l’any 1999 era el rector del Pontifici Col·legi Grec de Roma, que acull seminaristes catòlics de ritu bizantí d’Itàlia, Europa de l’Est i Terra Santa

Montserrat, 2 de febrer de 2016. Avui s’ha fet públic el nomenament, per part del papa Francesc, del P. Manel Nin, monjo de Montserrat, com a Exarca (bisbe) dels catòlics grecs de ritus bizantí. El P. Nin va néixer a El Vendrell, arxidiòcesi de Tarragona, el 20 d’agost de 1956. Va cursar els estudis primaris i secundaris a El Vendrell i al col·legi La Salle de Reus, i va ingressar al Monestir de Montserrat el 20 de setembre de 1975. Va fer la professió temporal el 26 d’abril de 1977 i la solemne el 18 d’octubre de 1980. El 22 de novembre de 1997 va ser ordenat diaca a Roma i el 18 d’abril de 1998 va rebre l’ordenació presbiteral a Montserrat per part del llavors arquebisbe de Tarragona Mons. Lluís Martínez Sistach. El 14 de novembre de 1999 va ser beneït arximandrita (superior d’una comunitat) de la diòcesi de Akko, Haifa, Natzaret i tota la Galilea per l’arquebisbe melquita d’aquesta eparquia, Mons. Boutros Mouallem.

El P. Manel Nin i Güell va fer els estudis de batxillerat en teologia a l’Escola Teològica de Montserrat, on es va iniciar en les llengües clàssiques: llatí, grec i siríac. Posteriorment, des del 1984 al 1987 va cursar la llicència en Teologia Patrística a l’Institut Patrístic “Augustinianum”, a Roma, on a més va completar la seva formació amb cursos a l’Institut Monàstic de Sant Anselm, al Pontifici Institut Litúrgic i al Pontifici Institut Oriental. Del 1987 al 1989 va tornar a Montserrat per ensenyar teologia, patrologia, introducció a les litúrgies orientals i grec a l’Escola Teològica del Monestir.

L’any 1989 va tornar a Roma per elaborar la tesi doctoral sota la direcció dels professors Alberto Camplani, Paolo Bettiolo i Sever Voicu, i que va defensar el 20 de gener de 1992 a l’Institut Patrístic “Augustinianum”, amb un treball titulat: “Juan el Solitario. Los cinco discursos sobre las Bienaventuranzas”.

A partir del curs 1992-1993 comença a donar classes de Litúrgies Orientals i de patrologia al Pontifici Institut Litúrgic i a l’Institut Monàstic, dos dels centres d’estudis que els benedictins tenen a Roma. Amb els anys, el P. Nin ampliarà la seva tasca docent a la Ciutat Eterna, amb classes a la Universitat de la “Santa Croce”, al Pontifici Institut Oriental i a la Universitat Gregoriana, sense deixar la docència puntual a l’Escola Teològica de Montserrat.

 Des del març del 1994 és consultor de la Congregació per les Esglésies Orientals i a partir del gener de 1996 va passar a residir al Pontifici Col·legi Grec, de Roma, primer com a director espiritual (1996-1999) i des de juny del 1999 com a Rector. Des del 1998 és assistent de l’abat President de la Congregació benedictina de Subiaco-Montecassino, a la qual pertany el Monestir de Montserrat.

El P. Manel Nin ha esdevingut un expert en patrologia siríaca i en litúrgies orientals. És membre fundador del grup Syriaca, dedicat a la investigació i la recerca, a Itàlia, sobre Esglésies i Literatura siríaques. El 26 de setembre de 2013 va ser nomenat, pel papa Francesc consultor de l’Ufficio per les Celebracions Litúrgiques del Summe Pontífex. L’11 de novembre de 2013 va ser nomenat acadèmic de la Biblioteca Ambrosiana (Milà), secció siríaca i l’1 de setembre de 2015 va ser nomenat, també pel papa Francesc, consultor de la Comissió de Litúrgia de la Congregació per les Esglésies Orientals.

A més de nombroses publicacions en revistes especialitzades, principalment de litúrgia i patrologia orientals, el P. Manel Nin ha escrit diversos llibres, sobretot en italià, donant a conèixer la riquesa dels autors dels primers segles i de les litúrgies de l’Orient cristià. En el vessant de la divulgació es pot citar el volum Las Liturgias Orientales (Biblioteca Litúrgica 35, CPL, Barcelona 2008), així com els nombrosos articles a l’Osservatore Romano publicats ininterrompudament des del març de 2008, i que han estat recollits ja en quatre volums (Tempo di Dio, tempo della Chiesa, traduït al català Temps de Déu, temps de l’Església (Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2013); Il soffio dell’Oriente siriaco (2013); La voce dell’icona (2014); Uno sguardo orientale a Roma (2015).

L’Exarcat (diòcesi) Apostòlic d’Atenes

L’Exarcat Apostòlic d’Atenes, a Grècia, és una diòcesi directament depenent de la Santa Seu, i per això porta aquest títol d’exarcat apostòlic. Es tracta, per tant, d’una diòcesi no sufragània d’una seu metropolitana -com per exemple Sant Feliu de Llobregat és sufragània de Barcelona o Solsona ho és de Tarragona-, sinó que té el seu origen de comunió eclesial -aquesta podria ser la traducció de la paraula grega “exarcat”- directament amb la Seu Romana. La presència de cristians grecs catòlics de tradició bizantina remunta a la fi del segle XIX, sobretot presents a Constantinoble i Calcedònia, sota la dominació otomana. Després de la guerra greco-turca (1919-1922), molts cristians grecs catòlics varen emigrar a Atenes. Fundat l’11 de juny del 1932, l’Exarcat d’Atenes té uns 6.000 fidels grecs catòlics de tradició bizantina, escampats per tota la Grècia, amb tres parròquies: la Santíssima Trinitat a Atenes, els sants Pere i Pau a Gianitsa i el Naixement del Crist a l’illa de Syros.

Ha tingut quatre bisbes des de la seva fundació: George Calavassy (1932-1957); Hyakinthos Gad (1958-1975); Anárghyros Printesis (1975-2008); Dimitrios Salachas (2008-2016).

En els darrers decennis, l’Exarcat d’Atenes ha tingut una forta immigració d’ucraïnesos (de tradició bizantina) que celebren cada diumenge la litúrgia a la cripta de la catedral de la Santíssima Trinitat. Actualment, l’Exarcat té cura pastoral també de cristians iraquians i sirians (de tradició siríaca, sobretot), refugiats a causa de la guerra al Pròxim Orient.

Departament de Premsa i Comunicació de Montserrat 93 877 77 75 / 606 942 948 / oscarbardaji@abadiamontserrat.net